L'he vist

No  caldria afegir res més. O potser sí, perquè una figura com la de Maradona va més enllà del que ell era i s’implanta en el que nosaltres som. No ens hi vam pas enmirallar, però hem estat contemporanis seus. L’hem vist. «Ho visto Maradona», com ha titulat ‘La Gazetta dello Sport’ i com canten els aficionats del Nàpols. Hem anat veient com consumia i com es consumia, com la bellesa autèntica del seu futbol esdevenia caricatura en una llarga, continuada decrepitud física i moral. I tot això ho hem observat mentre feinejàvem, mentre estimàvem, mentre ens avorríem o també quan miràvem partits de futbol, uns altres, mentre Maradona es diluïa en l’exageració.

Un dels fundadors de l’Església Maradoniana, Alejandro Verón, deia que tenia «una religió racional, la catòlica; i després, la que es fonamenta en el cor i la passió, la de Diego Armando». Tots hem exagerat, aquests dies, quan hem parlat d'ell com un déu, el Déu. Deu ser per això (¡i també per fer front a la competència!) que el Vaticà, tot i que el Papa és argentí, ha estat l’únic estament que no ha parlat de divinitats. «Ha mort Maradona, poeta del futbol». El vam veure. Vam viure mentre ell era viu.