I si Rufián es fes federalista

En el debat sobre els efectes de les polítiques fiscals de la Comunitat de Madrid criden l’atenció dues coses. Primera, que es plantegi com un nou greuge territorial per part de partits sobiranistes quan la capacitat d’apujar o abaixar tributs propis és part fonamental del principi d’autonomia. ¿Us imagineu què diria ERC en cas que el Govern central intentés limitar la política fiscal de la Generalitat? I, segona, que s’amagui que l’autèntica disfunció del model autonòmic és l’excepció basca i navarresa, que trenca per la base el principi constitucional de solidaritat entre espanyols. Recordem que amb la renovació de la llei de la quota basca el 2017, l’aportació d’aquesta comunitat a la solidaritat interterritorial és la irrisòria xifra de 27 milions anuals. 

El nou mantra nacionalista després del fracàs del procés és que la capital d’Espanya practica la «competència deslleial» i que es beneficia d’un procés de recentralització, quan la realitat és que si Madrid ha guanyat posicions com el centre econòmic que no va ser durant el franquisme és perquè ho ha fet molt millor, mentre Catalunya s’ha tornat menys atractiva. Ara bé, ¿què hi ha de veritat en aquesta crítica de dúmping fiscal? A Madrid ningú paga per patrimoni i l’impost de successions és testimonial. El sistema de finançament també permet a les autonomies variar el mínim i el màxim en el 50% cedit per l’Estat de l’IRPF, tot i que sense poder alterar-ne el caràcter progressiu.

Notícies relacionades

La creu de Sant Andreu

L’error convergent

A Madrid, com a conseqüència d’aquestes polítiques, és on pobres i rics paguen menys. Els primers tributen al 17,5%, i els segons, al 43%, mentre que a Catalunya els que menys aporten paguen el 21,5%, i les rendes més altes, fins al 48%. Ara bé, és incongruent per part d’aquells que a Catalunya reclamen recaptar gairebé tots els impostos i mai critiquen la nul·la solidaritat de les dues comunitats forals acusar Madrid de practicar la competència deslleial i de voler quedar-se amb els diners de tothom. La capacitat d’apujar o abaixar impostos és part fonamental del principi d’autonomia, i no es pot limitar només quan creus que et perjudica.

L’enorme riquesa que es genera a Madrid contribueix com cap altre territori a la solidaritat general, tot i que les polítiques fiscals del PP són criticables des d’una òptica socialdemòcrata perquè beneficien sobretot els més rics i perjudiquen el finançament dels serveis públics essencials, com la sanitat o l’educació. Ara bé, per a la resta dels espanyols, el realment lesiu és la insolidaritat basca i navarresa. Aquesta hauria de ser l’objecte principal de crítica des de Catalunya, excepte que ERC estigui demanant una tornada al centralisme per a les autonomies de règim comú. El lògic seria proposar una coordinació més gran i l’establiment d’un terra federal d’harmonització fiscal en patrimoni, successions i donacions per poder apujar només els impostos en lloc d’abaixar-los, com passa fins ara. Això seria el coherent si ERC fos d’esquerres, però llavors Gabriel Rufián es faria federalista. ¡Oi que no!