La bufetada de Puigdemont

ERC oblida l’’Espanya ens roba’ i reclama una harmonització fiscal. Quina ironia. Per als nacionalistes, harmonització era un terme demoníac des de la LOAPA del 1982, fruit directe de l’intent del 23-F.

Mentrestant, la dreta que es declara violada al sentir parlar de plurinacionalitat impulsa un curiós nacionalisme madrileny. Tot es vesteix amb túniques espesses i grandiloqüents, però no n’hi ha prou per asfixiar el crit de la nuesa.

Amb l’excepció de la facció irredempta de Puigdemont, els nacionalismes han postergat el seu programa màxim. S’imposa la gestió de la crisi i dels fons europeus de rescat. I el fiasco de l’1-O i la constatació de la solitud exterior.

El Govern de Sánchez i Iglesias tindrà Pressupostos amb la majoria de la investidura. Hi ha tensions en la coalició, sí. I una gran pressió del poder real. El PSOE hauria preferit integrar Ciutadans en l’equació i Podem ha jugat per impedir-ho. Però els Pressupostos aclareixen la legislatura. Aquesta serà difícil, però un as a la mà d’un supervivent nat com Sánchez. Les aliances sempre són el fruit possibilista d’una conjuntura. I tota conjuntura es pot mudar.

Madrid, Covadonga

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

El PP fa de Madrid el seu Covadonga i des d’allà somia amb la reconquesta, sempre amb l’alè de Vox al clatell. S’esgargamella cridant «llibertat», com Miguel Hernández a El herido, sense posar-se vermell després d’haver callat la veu del poeta al cementiri de La Almudena.

Espanya del revés. I una veu pristina que arriba de l’Europarlament: no hi ha dret d’autodeterminació dins de la Unió Europea. La declaració és redundant, ja que l’ONU ja excloïa aquesta pretensió independentista. Però remarca la inutilitat, la impostura i la ruïna del procés. ERC obre vies d’adaptació, no sense enrampades. Puigdemont, abstret en la seva circumstància particular, rep la bufetada.