L'Interior de la pandèmia

“Res a veure amb el viscut fins ara”. Aquesta és la reflexió que les i els professionals amb més hores de vol en el pilotatge de les emergències fan quan se’ls demana com veuen la crisi de la COVID-19; persones amb una veterania aconseguida a còpia de gestionar durant dècades inundacions, incendis, accidents químics, ferroviaris, aeris o uns atemptats jihadistes. El dia a dia actual al Departament d’Interior és, probablement, com el dia més “mogut” en la història de la immensa majoria d’organitzacions. Aquí, l’ordinari és el que per a la resta és l’extraordinari, però la pandèmia ho ha canviat tot, per l’acarnissament en amplis sectors de la població, especialment entre els més vulnerables, per la seva durada, per la devastació econòmica, per l’afectació arreu en diferents onades... És una emergència de 24 hores al dia, set dies a la setmana, sense descans i sense cap mena de mirament. 

Una emergència sanitària d’aquet abast, (el precedent immediat de la qual el trobem fa cent anys), no es pot afrontar amb el pilot automàtic d’altres emergències que patim de forma sovintejada. Hem hagut de reforçar la nostra capacitat d’adaptació, l’agilitat en la presa de decisions i la seva implementació, augmentar l’empatia i trobar noves formes de comunicar i ser didàctics, transparents i clars; la població mereix informació certa, creïble i directa. També cal entendre els diferents moments per els que passem com a societat, des dels aplaudiments cada vespre la primavera passada, fins el malestar creixent en amplis sectors de la societat, que pateixen les derivades econòmiques de la crisi de forma descarnada. Gestionar aquesta emergència requereix lideratges basats en la col·laboració i no en la competició, en la capacitat d’aprendre de forma ràpida el que funciona fora, per aplicar-ho si pot funcionar a casa nostra o per descartar-ho si no és aplicable aquí. Humilitat davant un virus poderós que no ens posa res fàcil i que té uns efectes devastadors. 

Aquesta és una emergència sanitària, i per això el lideratge en les decisions és en mans del Departament de Salut, dels seus especialistes. Però des d’Interior es du a terme també des de fa 9 mesos una tasca constant que també salva vides, a través del comitè tècnic i de direcció del PROCICAT, en els qual tots els organismes implicats en la gestió de l’emergència posen en comú l’anàlisi de les problemàtiques, la recerca de solucions i les decisions que afecten a milions de persones. Des de Protecció Civil de la Generalitat, de la mà de múltiples organismes sectorials, s’han dut a terme més de 130 plans sectorials per “aterrar” les mesures de salut pública, (que per força han de ser dràstiques), a la realitat de cada sector econòmic, social i territorial. Es fa mitjançant el diàleg amb tots els sectors econòmics i socials i també amb els 947 municipis, gràcies a una interlocució constant amb alcaldes i alcaldesses, i per tal d’arribar a la presa de decisions i la posterior tramesa d’informació a la ciutadania. 

Amb els Mossos d’Esquadra i les 215 policies locals, que realitzen la necessària tasca de control sempre acompanyada d’una feina constant de pedagogia cap a la ciutadania, per informar-los de quina és la situació en cada moment. També, amb els Bombers de la Generalitat, que han realitzat amb una precisió i professionalitat encomiables, la desinfecció de moltíssimes residències de persones grans. I sense oblidar mai la vital feina duta a terme pels tècnics i operadors del telèfon d’emergències 112 de Catalunya, donant resposta a les angoixes, urgències i emergències de tants i tants ciutadans. O des del Servei Català de Trànsit, la Direcció General d’Administració de la Seguretat o també des de l’Institut de Seguretat Pública de Catalunya, que ha adaptat al format telemàtic la formació de policies, bombers i protecció civil.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

 

Encara ens queda molta emergència per davant. La pandèmia genera frustració, enuig, incertesa, patiment i moltes preguntes per a les quals no tenim encara resposta. Cal ser conscients que ens caldrà sensibilitat, complicitat, constància en l’esforç, solidaritat i cooperar en un objectiu compartit que ningú assolirà per si sol. D’aquest compromís comú, d’aquesta suma d’esforços individuals en depèn no només que evitem el col·lapse del sistema sanitari, sinó també que superem la pandèmia amb les menors cicatrius possibles. Aquest esforç que fem i farem l’hem de fer pensant en tots els milers de persones que han estat víctimes de la COVID-19, en les seves famílies i amics.