Actrius, futbolista i retòrica

Té poca gràcia que el fill de la desapareguda Montserrat Carulla, animat per un corifeu de tuitaires, es queixi del tracte necrològic concedit per TV-3, com si se l’hagués castigada a causa del seu independentisme. Alguns anaven més enllà en la queixa quan afirmaven-vaticinaven (amb massa fàcil encert) que Maradona ocuparia les portades que se li havien negat a Carulla per ser independentista. La hipòtesi contrària podria ser igualment certa i l’actriu estar sobrevalorada pels que l’haurien volgut convertir en icona per això mateix, però, per respecte als que s’acaben de morir, ningú ha pensat que valia la pena incidir-hi. Si traguéssim un moment el nas per damunt de la tàpia del melic observaríem, no tan sols que el teatre és, potser per desgràcia de la humanitat sencera, menys popular que el futbol, sinó que el fenomen Maradona és universal, que estem davant un ídol amb centenars de milions de fans o curiosos, de manera que comparar la seva fama estratosfèrica amb una de les actrius destacades, no pas millors, del panorama teatral propi, és un indici del grau d’estultícia al qual hem arribat.

Grau que estem a punt de sobrepassar, de tant com van d’adelerats i desesperats els fans d’aquest astre minvant anomenat Puigdemont. Com que han perdut tota possibilitat d’escriure un full de ruta que puguin ni tan sols fer veure que es creuen, basen la seva supervivència en la distorsió constant i sistemàtica. A més de no deixar res per verd han de fer veure que de més verdes en maduren o que estan a punt de madurar. Caldria esperar que aquesta actitud no afectés la cultura, però l’esperança és vana, ja que si la cultura tingués un mínim pes en el curs general dels esdeveniments d’aquest país, Laura Borràs no hauria arribat mai a participar en una llista electoral per la senzilla raó que no hauríem desaprès a separar la retòrica del contingut, la faramalla de la substància. Ai, el teatre quan surt dels escenaris. Ai el teatre quan fuig d'ell mateix.