Captaires de les seves coses

Fa cinc anys anysels veïns de Can Clota, a Esplugues, vanescollir la Natalia,la directora d’un dels bancs del barriper ser la pregonera de les festes. I és que la noia era competent, però sobretot era valorada per ser pròxima i carinyosa, igual com la resta dels treballadors de la sucursal. Treballadors que ja no sé on són perquè l’oficina va tancar de la nit al dia.Jo ni tan sols he visitat encara al que se suposa que és el meu nou gestor, perquè, sense saber-ne molt, ja m’autogestiono ‘online’ i mig vaig tirant. Però¿què passa amb els veïns grans del meu barri? I amb els de molts altres barris, que han vist desaparèixer aquestes entitats, a les quals han confiat els seus estalvis tota la seva vida, i que no saben res de res d’internet. Quan els veig, a les portes de l’oficina bancària, amb la seva mascareta «blanca», aquesta que els han dit els seus fills que es posin perquè aquesta és la més bona, els seus ulls ho diuen tot. La mascareta no impedeix veure que no somriuen, que estan tristos i impotents.

Els bancs, aquests que tenen els seus diners, els fan l’honor de rebre’lsper informar-los de com estan les seves coses,com si «les seves coses» fossin unfavor personal en lloc del servei,que correspon per ser clients amb desenes d’anys d’antiguitat. La tecnologia avança una barbaritat, però tampoc consentiré que amb aquest argument ens facin combregar amb rodes de molí. Els clients d’una certa edat i sense accés a internetnecessiten una atenció física i humana.Encara recordo com, no fa tant, anava amb la meva àvia a la sucursal bancària a recollir el calendari de paret amb el qual cada any obsequiaven els clients i que ella col·locava al millor lloc de la seva humil casa, com si fos un ‘picasso’. Era un moment en què ella se sentia important, se sentia reconeguda. Se sentia senzillament com una clienta.La nostra gent gran s’han convertit en captaires del temps i atenció dels bancs, quan són ells els qui els han donat bona part de la seva riquesa.