Carta al Rei
Psicofonia colpista
No hi ha justificació per al silenci del Rei sobre la missiva que li va enviar una colla d’exmilitars facinerosos
Lahistòria més macabra d’Espanyaregurgita i arriba al present com unapsicofonia. ¿Recorden, o coneixen, el rotllo de les psicofonies? Aquest fenomenesotèricva tenir el seu moment de glòria en els anys 70 del segle passat.Adolescènciaanalògica idictadura militar, quina combinació. En aquella intersecció penosa, una nit en un lloc apartat, sense adults, potser amb una ampolla de licor o almenys amb un vi negre tan espès que es podia mastegar, elmagnetòfon de casset Philipsregistrava igual la veu deRimbaud que la deCurie, o les deBakunin,Rockefeller,Rosa LuxemburgoRaphael, segons la inclinació de cadascú. Bé, era una d’aquestes escasses, i surrealistes, palanques d’evasió del moment. També hi haviafutbol, és clar, però noPlayStation.
Carta al Rei
Ara arriba una fortaona psicofònicad’aquella època. Aquesta vegada no éssurrealista, sinó molt real. Peripatètica potser, però real. Tristament real. Inquietantment real.L’eco del búnquer. Una colla d’exmilitars d’alta graduacióes distreuen somiant ambafusellaments en massai cops restauradors d’un ordre al·lucinat i sagnant.
Molta gent ha menyspreat l’eco psicofònic de lacaverna franquista. D’altres l’han despatxat amb ironies punyents, però en el fons ofensives per a milions dejubilatsiavisben nascuts. La part substancial d’aquesta qüestió no són elsdesvaris de fòrumd’un grup d’exuniformats passats de moda. La part capital és que alguns d’ells, i d’altres més,han escrit al rei Felip, cap de l’Estat i comandament suprem de lesForces Armades, amb la intenció forassenyada deforçar la sobirania popular,és a dir, lademocràcia. Una intenció consolidada en la mona insomne de l’extrema dreta, secundada de millor o pitjor grau per la dreta hegemònica, segons la qual elGovern de Sánchez i Iglesiasés tan il·legítim com el d’unadictadura bananera. Aquest és el punt.
El silenci
LaCasa el Reirep cada any centenars de sol·licituds i comunicacions de tota mena. Respon les que considera oportú, que solen ser la majoria. Potser va considerar contraproduent respondre la missiva delsexmilitars colpistes. Per no donar carta de naturalització ni engrandir l’excrescència d’un grup marginal. Potser. Però quan la missiva facinerosa arriba a coneixement de l’opinió pública, és difícil trobar una raó, una de sola, que justifiquiel silenci del Rei.
Lamonarquiaté escàs fonament objectiu en les democràcies del segle XXI. Però pot perviure si concita consens (tradició, representativitat) i demostra una honestedat exemplar.Joan Carles Iva associar la Corona a la democràcia després de ser designat per la dictadura, fins al punt de guanyar-se la tolerància de moltsrepublicans. Després, la seva cobdícia i la seva arrogància vanliquidar el seu capital polític.
El 2017Felip VIva patinar al renunciar a representar tots els espanyols, inclosos els independentistes, sí. Avui té l’oportunitat d’emular els millors moments del regnat del seu antecessor. Però això és incompatible amb el silenci.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
