Reflexions des de Cabárceno

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Veure’s envoltats –dins del cotxe, és clar– per desenes d’ossos, col·locar-se a mig metre d’un bisó, albirar guepards o inspeccionar el lloc on dormen els elefants africans, et reconcilia amb moltes coses. «Aquí han nascut més elefants que a Botswana –va deixar anar enmig del programaMiguel Angel Revilla–… perquè allà es van carregar el mascle». L’al·lusió a la famosa cacera de l’emèrit va provocar, com és obvi, la rialla general. El president càntabre, que presumeix –i amb raó– del seu bon olfacte polític, venia de reunir-se amb Pedro Sánchez. «Està com una moto –em va dir–, crec que hi ha Sánchez per a anys». I és curiós:Cabárceno va ser una idea visionària del seu antecessor Juan Hormaechea,un polític condemnat a sis anys de presó –va morir la setmana passada– per denúncies del mateix Revilla, tot i que després va ser ell mateix qui va sol·licitar que l’indultessin. «Puc tenir molts defectes –va admetre–, però dins meu no hi cap el rancor». Vaig pensar per al meu interior que al pas que anem, potser algun dia els polítics, militars, periodistes... –aquí hi cap de tot– que no utilitzin el rancor, acabaran confinats també en un lloc com Cabárceno. Perquè no s’extingeixin. De moment manen els versos de Nacho Vegas, que també van sonar allà: 

«Siempre hay dos bandos, / dime si estás en el que estoy yo. / Y ahora tienes que elegir. / No digas eso de que entre el negro y el blanco / hay más de un gris./ Siempre hay dos bandos, / uno el vencido y otro el vencedor».