La solució al conflicte lingüístic

Elconflicte lingüístic,com la temporada deboletso la primavera a El Corte Inglés torna periòdicament, auspiciat per algun debat pressupostari aMadrid o després d’una derrota política del nacionalisme aCatalunya.Oportunitats perquè s’encengui el debat no falten (el taxista que només escolta emissores castellanes, la retolació que només atén en català, ¡l’imprès esgotat!), al cap i a la fi, a Barcelona abunden els frecs: portemdècades de convivència pacífica entre el català i el castellà.

Estem tan acostumats a pensar a unadistància dramàtica dels objectius polítics que de vegades costa una mica reparar que disfrutem d’unaconvivència lingüísticatan singular que per una vegada sí que mereixeríem la mirada del món. Països com Suïssa, el Canadà o Bèlgica basen la sevaconvivència en unatensa separacióque ni s’acosta als assoliments aconseguits a Catalunya amb una solució en la qual, sospito, no confiaven ni els seus impulsors: laimmersió lingüística.

L’estadística és tossudíssima: elcatalà mai havia tingut tants parlants, canals detelevisió i ràdio, editorials, i escriptors (dels quePla ja no s’atreviria a dir la maldat que va dedicar aFoix:«un gran poeta català que escriu entxecoslovac»,ja que escriuen en un idioma que ja es parla al carrer), un teatre viu... Quant alcastellà,gairebé fa vergonya reiterar que a Catalunya l’entén tothom i el parla quan li ve de gust, i que Barcelona continua sent unapedrera inesgotable d’escriptors, cineastes, presentadors i còmics.

Convé insistir que no s’ha arribat aquí mitjançant el conflicte, sinó amb cessions debona voluntat.La comunitat castellanoparlant (majoritària encara) ha admès que els seusfills estudiïn en català, assumint l’idioma com a propi; les instàncies estatals han complimentat leslleis (n’hi ha prou amb comparar la situació del napolità o el sard a Itàlia, del bretó i el català aFrança o de l’asturià aquí mateix) mentre que la comunitat catalanoparlant admetia amb enormegenerositat que el castellà dels fills de laimmigració no era el del franquisme. Un mutureconeixement.Una lliçó de política entesa com a «amistat» que hauria enorgullit Hannah Arendt.

Fluïdesa alquímica

Costa entendre que lesinstitucions (inclosa la Generalitat) no presumeixin més d’aquestassoliment majúsculque en ciutats com Barcelona propicia unafluïdesa entre idiomes gairebé alquímica. No em faig més l’innocent:l’inesperatèxit de la immersió és unobstacle per a les instàncies polítiques que compten amb el conflicte lingüístic perdistreure’ns d’altres problemes greus i irresolts: l’ocupació,retallades sanitàrieso els continguts de l’educació.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

De manera que el conflicte s’alimenta amb exemples reiterats i intranscendents: lanovel·lista que se sent marginada per no escriure en català (ja els dic que ens tracten com aprínceps) o el senyor que torna a casaferit perquè li han servit «cafè amb llet» en lloc de«café con leche»;emparat per col·lectius com lasociolingüística màgica que es nodreix de prometre lamort immediata d’una llengua cada vegadamés parladai poderosa, o ciutadans nostàlgics d’altres règims que senten cada paraula pronunciada en català com un robatori (o unaofensa) al castellà.

Recrudescència retòrica

L’únicanovetat remarcable passa per l’increment de la intensitat retòrica. Uns parlen de«genocidi cultural»del castellà i altres d’«actes deviolència lingüística» comesos per una treballadora precària davant una caixa enregistradora. Entre elcinisme i la ridiculesa admeto que prospera un conflicte, però no per una convivència ja aconseguida, sinó per l’hegemonia. El que no se suporta és lapresència de l’altre idioma, el seu flux i la sevapervivència.I aquest és un problema sense solució: el franquisme no va aconseguir erradicar el català (tot i que sí deteriorar-lo greument) amb totes les institucions al seu favor, i semblacomplicat evitar que els nens parlin al pati (o els empresaris facin els seus negocis) en castellà si així els ve de gust. El conflicte s’ha reduït a lahipersensibilitat dels qui no suporten les tensions de la convivència. La solució al problema és que ja estàresolt.