L’absència de Joan Carles I

Fins i tot als més fervents defensors de lamonarquia els costaria trobar arguments per refutar l’afirmació que la sortida d’Espanya de Joan Carles I a l’agost no va ser la millor operació de gestió de crisi. La marxa del rei emèrit –«davant la repercussió pública que estan generant certs esdeveniments passats de la meva vida privada», segons la nota oficial– ha aixecat un tallafoc entre la seva figura i la del seu fill, el rei Felip VI, però no ha aconseguit apagar eldescrèdit de l’emèrit entre una opinió pública que assisteix –cada vegada més irritada que perplexa– a l’acumulació d’informacions que parlen d’una fortuna amassada, presumptament, d’esquena al fisc. L’últim capítol, que l’ex cap de l’Estatvol regularitzar més de 500.000 euros procedents de fons opacs, suposadament gastats entre el 2016 i el 2018, quan ja no estava protegit per la inviolabilitat, no fa més que afegir llenya a un incendi que assetja una figura que ha sigut clau en el nostre entramat constitucional, representant la monarquia.

És indiscutible que no s’han de confondre les persones amb les institucions, ni l’actual Rei amb el seu antecessor, ni el pare amb el fill, però lafalta de transparència fa que aquestes línies es tornin molt fines als ulls de molts ciutadans, també dels partidaris de la monarquia. La forma amb què la Zarzuela ha permès gestionar la crisi de l’emèrit és fidel als cànons clàssics de les monarquies: una espècie d’exili voluntari, presentat com l’últim servei a la Corona per part d’un monarca que, mai sobra recordar-ho, té un indiscutible historial d’assoliments per la monarquia i la democràcia a Espanya. El problema és que a l’Espanya del segle XXI els cànons clàssics de les monarquies són difícils d’entendre per part de l’opinió pública. La ciutadania d’avui exigeix a les institucions i els que les representen exemplaritat i transparència. Cap d’aquestes dues exigències bàsiques en una societat democràtica moderna s’ha donat en el cas de Joan Carles I des de la seva abdicació. 

No es tracta de desprestigiar les institucions, sinó de generar confiança en la ciutadania; tampoc és el moment d’aprofitar les aigües revoltes per impulsar debats de difícil viabilitat sobre el model d’Estat o de negar a l’emèrit la presumpció d’innocència. Del que es tracta és que el discurs que tothom és igual davant la llei no es vegi amenaçat per cap ombra de sospita d’ocultació i que els organismes de l’Estat responsables d’això, així com la mateixa monarquia, aclareixin davant l’opinió pública si l’emèrit va vulnerar o no la llei i, en cas afirmatiu, de quina manera.

En aquest sentit, quatre mesos després pot afirmar-se que és dubtós que l’exili voluntari en el qual de facto es troba Joan Carles I des de l’agost reforci la institució que va representar. Amb l’emèrit a l’estranger,l’acumulació d’informacions sobre irregularitatsi la magnitud de les xifres que s’estudien no fan més que augmentar les suspicàciesentre la ciutadania, donar munició als irresponsables aprofitats i erosionar la confiança en el fet que les institucions de l’Estat podran lidiar de forma justa amb aquest assumpte.

És difícil de negar que ha arribat el moment que l’últim servei a la monarquia de Joan Carles I sigui tornar al país i posar-se no ja a disposició de la justícia, sinó a mà, en un exercici de transparència sense la més mínima ombra de sospita. I alhora redefinir el privilegi de la inviolabilitat. Segons els cànons d’una democràcia del segle XXI.