Molt rei i poc emèrit

Des que va començar l’actual crisi borbònica, la Corona no ha fet cap altra cosa que encadenar episodis entre privats i públics, familiars i oficials, de coneguda i llastimosa transcendència civil, penal i internacional amb abdicació inclosa. Que en aquest paisatge el Monarca no pot ser considerat un més tot i que hagi burlat el fisc i regularitzi la seva falta perquè l’agraïment per la grandesa dels serveis prestats ha de prevaler a les petiteses dels seus mercadejos econòmics és una interpretació entre conservadora i sentimental que la presidenta de la Comunitat de Madrid pot entendre però no defensar. Per càrrec i condició. Per pedagogia i obligació. Especialment referent a les causes posteriors a la pèrdua d’immunitat i que tindrien en l’ús de les targetes opaques familiars la mirada oficial de la fiscalia.

Pel que sembla, el ministeri públic va comunicar al mateix emèrit a principis del novembre passat que l’estava investigant. Com sigui que l’escàndol s’afegia a altres que basculaven entre la cartera i l’amor –extramatrimonial, per descomptat–, la impunitat també va baixar del pedestal. I amb ella la imatge d’algú planer que va defraudar el fisc amb la mateixa facilitat que va castigar els monàrquics. 

Notícies relacionades

Rússia amb respiració (una mica) assistida

Miró, Matisse i deu minuts

L’exemplaritat pública no viu el seu millor moment. El segle XXI ens està mostrant les costures de l’anterior que llavors es creien folgades i ara es veuen tenses. Són diverses les personalitats que han passat d’elogiades a vilipendiades perquè s’ha descobert la seva doble moral. Especialment per la contradicció que suposa predicar consciència i vendre vinagre. Per això els crítics de la Transició se senten avalats pels fets quan parlen d’aquest període com el que va donar a llum l’anomenat règim del 78. 

Joan Carles Alfons Víctor Maria de Borbó i Borbó-Dues Sicílies (Roma, 5-1-1938) ha provocat a la gran majoria d’espanyols la mateixa decepció que Jordi Pujol als catalans afins. En el fons estem parlant de monarquies paral·leles. D’aquí les seves confiances compartides. A tots dos els problemes legals se’ls van acostar a través de la família i als dos van acabar esquitxant-los per comptes ocults en altres països que semblaven perseguir la mateixa finalitat: sentir-se econòmicament tranquils arribat el moment temut. Tots dos havien vist de prop i de joves com la precarietat s’imposava a la imatge però, per evitar que la història es repetís, van interpretar malament el camí a seguir. Tant pel que fa a la finalitat com als mitjans. I així, tots dos han quedat ja per a l’enciclopèdia com unes figures controvertides de les quals els seus pocs fidels intenten que les virtuts pesin més que els defectes. Una legítima defensa erma.