Coneguts i saludats
Molt rei i poc emèrit
GRAF2556 MADRID 06 12 2018 - El Rey emerito Juan Carlos I en el exterior del Congreso de los Diputados en el que se celebra esta manana la solemne conmemoracion del 40 aniversario de la Constitucion un 6 de diciembre en que coinciden de forma excepcional el actual jefe del Estado con el anterior monarca y la heredera de la Corona - EFE JuanJo Martin /
«Per descomptat que la llei és la mateixa per a tothom però no tots som iguals davant la llei». Així ens va aclarir Isabel Díaz Ayuso la situació de Joan Carles I. Intentava treure’ns de la confusió en què estàvem sobre el procel·lós estat del rei emèrit i els seus exposats problemes fiscals i ens va ficar en una altra al contradir l’article 14 de la Constitució i contravenir un dels pilars de la democràcia. La igualtat sense matisos. Amb la qual cosa oficialitzava el que alguns temien, d’altres clamaven i la majoria no creia per molt que el president Pedro Sánchez s’hagi atipat de repetir el que és elemental. Que del rei cap avall, res.
Des que va començar l’actual crisi borbònica, la Corona no ha fet cap altra cosa que encadenar episodis entre privats i públics, familiars i oficials, de coneguda i llastimosa transcendència civil, penal i internacional amb abdicació inclosa. Que en aquest paisatge el Monarca no pot ser considerat un més tot i que hagi burlat el fisc i regularitzi la seva falta perquè l’agraïment per la grandesa dels serveis prestats ha de prevaler a les petiteses dels seus mercadejos econòmics és una interpretació entre conservadora i sentimental que la presidenta de la Comunitat de Madrid pot entendre però no defensar. Per càrrec i condició. Per pedagogia i obligació. Especialment referent a les causes posteriors a la pèrdua d’immunitat i que tindrien en l’ús de les targetes opaques familiars la mirada oficial de la fiscalia.
Pel que sembla, el ministeri públic va comunicar al mateix emèrit a principis del novembre passat que l’estava investigant. Com sigui que l’escàndol s’afegia a altres que basculaven entre la cartera i l’amor –extramatrimonial, per descomptat–, la impunitat també va baixar del pedestal. I amb ella la imatge d’algú planer que va defraudar el fisc amb la mateixa facilitat que va castigar els monàrquics.
L’exemplaritat pública no viu el seu millor moment. El segle XXI ens està mostrant les costures de l’anterior que llavors es creien folgades i ara es veuen tenses. Són diverses les personalitats que han passat d’elogiades a vilipendiades perquè s’ha descobert la seva doble moral. Especialment per la contradicció que suposa predicar consciència i vendre vinagre. Per això els crítics de la Transició se senten avalats pels fets quan parlen d’aquest període com el que va donar a llum l’anomenat règim del 78.
Entretots
Joan Carles Alfons Víctor Maria de Borbó i Borbó-Dues Sicílies (Roma, 5-1-1938) ha provocat a la gran majoria d’espanyols la mateixa decepció que Jordi Pujol als catalans afins. En el fons estem parlant de monarquies paral·leles. D’aquí les seves confiances compartides. A tots dos els problemes legals se’ls van acostar a través de la família i als dos van acabar esquitxant-los per comptes ocults en altres països que semblaven perseguir la mateixa finalitat: sentir-se econòmicament tranquils arribat el moment temut. Tots dos havien vist de prop i de joves com la precarietat s’imposava a la imatge però, per evitar que la història es repetís, van interpretar malament el camí a seguir. Tant pel que fa a la finalitat com als mitjans. I així, tots dos han quedat ja per a l’enciclopèdia com unes figures controvertides de les quals els seus pocs fidels intenten que les virtuts pesin més que els defectes. Una legítima defensa erma.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.