Un any de la COP25: ¿què celebrem, exactament?

Sorprèn –o potser no tant– el to triomfalista amb què determinades institucions revisiten els èxits aconseguits a Madrid. Sembla que, per algunes persones, el més important és la celebració de l’esdeveniment en si mateix, no el que recordi. L’esforç logístic, els diners aportats per les empreses patrocinadores, els milers de persones que hi van participar. Crec pertinent recordar les paraules d’Elena Cebrián, exconsellera valenciana de Medi Ambient, que no va anar a la cimera anterior el 2018 (a Katowice, Polònia), i ho va justificar així: «Justament perquè sabem que és una cosa tan seriosa i urgent, seria un error convertir les cimeres, conferències i debats sobre canvi climàtic en una fira de les vanitats. Observo amb inquietud com les últimes cimeres climàtiques comencen a semblar cada vegada més un teatre, més preocupat per mostrar un escenari acolorit i una bona foto de l’elenc al final de la funció, que per l’essència de la representació que és connectar amb el públic, amb les persones. [...] Aquestes conferències ‘diploclimàtiques’ comencen a convertir-se en objectius en si mateixes, amb l’enorme risc de confondre objectiu i instrument».

Logos i ‘greenwashing’

Madrid va ser just això. En el poc temps que vaig passar en la COP25 vaig comprovar com, malgrat l’esforç honest i desmesurat de molta gent, el que quedava a la retina eren els logos de les grans empreses energètiques, autèntiques guanyadores de la cita mitjançant un descarat exercici de ‘greenwashing’. Mentre Greta Thunberg demanava per enèsima vegada que s’escoltés la ciència, la sala on ho va dir, plena de gom a gom el dia de la seva intervenció, es buidava quan els científics pujaven a l’estrada. Els acords van ser tan de mínims que amb prou feines es recorden. El món ha continuat emetent gasos amb efecte hivernacle exactament igual que si la cimera no s’hagués celebrat, i si alguna cosa ha canviat –tot i que hagi sigut molt poc– el curs d’aquestes emissions no ha sigut una cimera internacional, sinó el coronavirus. Després d’un any i mig de mobilitzacions i exigències ciutadanes l’expressió «ambició climàtica» havia de cristal·litzar en accions concretes, però es va tornar fumarada i desorientació. El més interessant de la COP va passar, paradoxalment, fora de la COP: en la cimera social pel clima, en les manifestacions i mobilitzacions al carrer, en el debat obert, finalment, en molts mitjans de comunicació.

És llavors quan et pots preguntar: ¿per què valen les COP, si no són capaces de reduir les emissions de gasos amb efecte hivernacle i tampoc de donar resposta a les demandes de la ciutadania? Sé que les negociacions són extraordinàriament complexes, que des de fora es veu tot molt més clar i fàcil. Admiro i valoro moltes persones que donen el millor de si mateixes perquè es produeixin avenços de pes. Però quan sembla que l’objectiu últim i potser únic de les cimeres és celebrar-les, com deia Cebrián, és que hem perdut el focus. Permetin-me ara una altra cita.

Desaprofitament

«El principal perill que es pot presentar seria la conversió de la pròxima etapa en un període de congressos, simposis i taules rodones. [...] No existia una obsessió real d’urgència en la majoria dels participants encara que es va esmentar freqüentment la paraula supervivència. No s’observava cap indici d’un canvi real en les prioritats. Teníem la impressió que, quan s’ha anat a un congrés, s’ha anat a tots. Només els joves semblaven estar motivats per un sentiment d’urgència, ja que la inacció equival a ser espectadors passius de la destrucció del món».

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Aquesta cita la va escriure al 1971 Juan Ignacio Sáenz-Díez en el seu llibre ‘La civilización del desperdicio’. Resulta angoixant comprovar com, 50 anys després, s’han complert els seus pitjors temors sobre la futilitat de les conferències pel medi ambient, sobre la vacuïtat de les crides a actuar de forma enèrgica i decidida.

Cimera fòssil

¿I ara què? El llegat més gran de Madrid serà esdevenir l’última de les cimeres fòssils que no van aconseguir, durant dècades, frenar el canvi climàtic. La millor forma per poder aconseguir-ho és examinar el que va passar fa un any amb esperit crític, apagar els llums estroboscòpics i guardar els ‘photocalls’ al magatzem. I prendre, és clar, bona nota per al 2021, quan es reprenguin les negociacions després d’un any de paràlisi pandèmica. Tant de bo no hàgim de tornar a escriure aquestes paraules el 2022, després de l’enèsima decepció. Necessitem canviar de timó, no només de rumb.