L’espasa de Dàmocles

És la que penja sobre el futur de les relacions entre la Unió Europea i el Regne Unit, perquè l’Acord de Transició finalitza el pròxim 31 de desembre i continuem sense aconseguir una entesa que eviti un brexit per les dolentes, que seria molt pitjor que una sortida a les bones. Als britànics mai els va agradar integrar-se al que anomenen «el continent» i la sèrie humorística ‘Yes, minister’ explicava que ho van fer per assegurar-se que l’invent no funcionaria. En alguna cosa tenia raó.

El nostre ha sigut un matrimoni de conveniència tot i que hagi durat 47 anys, i per això Juncker va dir que difícilment podríem arribar a un divorci amistós quan mai hem tingut una veritable història d’amor. Amb el brexit han triomfat les mentides, la nostàlgia imperial sobre la realitat prosaica i el nacionalisme sobre el cosmopolitisme. Com els britànics han rebutjat ser cap de lleó a Europa, molt em temo que amb sort podran ser cua de ratolí amb el cosí americà, si és que el país no desemboca en una crisi constitucional amb Escòcia i Irlanda del Nord, fermes partidàries de quedar-se a la UE.

Fred i tempestes

Amb el brexit tots hi perdem, i si no hi ha acord encara hi perdrem més, tot i que el Regne Unit surti més mal parat perquè ja no té imperi (tot i que molts britànics no se n’hagin assabentat) i perquè al món globalitzat un no pot quedar-se sol i a la deriva a l’Atlàntic, on hi ha tempestes fortes i fa molt fred, sense que serveixi de consol pensar que ells hi perden més i que siguin ells els que trenquen acords firmats i no nosaltres.

Són quatre els temes encara en discussió:

1. Normes. No volem que Londres apliqui regles diferents en matèria fiscal, laboral, subvencions, protecció social, mediambiental, etcètera, perquè és la manera d’assegurar-nos una competència lleial. Ens preocupa que el Regne Unit es vulgui convertir en un paradís fiscal com Singapur o Gibraltar, que tenen un impost de societats del 17% i del 10% respectivament. Ens faria molt mal una cosa similar a l’altre costat del Canal de la Mànega... i no obstant és una cosa a què els britànics poden estar apuntant quan parlen d’un futur amb aranzels i sense regles comunes de funcionament.

2. Pesca:. Suposa el 0,1% del PIB britànic i el 15% de les captures totals de la UE, però Londres l’ha convertit en un intractable símbol de sobirania. Europa vol «accés continuat i recíproc a aigües i mercats amb quotes estables» i Londres reclama «negociacions anuals» (com amb Noruega) «que garanteixin que les zones britàniques de pesca siguin en primer lloc i sobretot per als vaixells britànics».

3.- Segons la Declaració Política de separació, el Tribunal de Justícia de la UE (TJUE) serà el que interpreti les nostres controvèrsies amb la llei europea a la mà, però Johnson diu que no acceptarà «cap jurisdicció del TJUE sobre les lleis britàniques». Precisament la «recuperació de sobirania» i el tema migratori van ser les qüestions que més vots van portar al molí del brexit.

4.- La frontera marítima amb Irlanda del Nord firmada el gener passat i que Boris Johnson després ha rebutjat, tot i que al final s’ha fet enrere «si hi ha acord». És un nus gordià perquè és impossible estar alhora dins i fora d’Europa.

Gibraltar

Notícies relacionades

Aperitius cinematogràfics

El futur incert d’una vella ERC

Espanya afegeix el problema de Gibraltar, tot i que tenim el compromís formal que «el Regne d’Espanya... haurà de donar la seva conformitat a tot acord específic sobre Gibraltar» (Barnier), i que així ho reiterin les directrius de negociació aprovades per Brussel·les. Però si no hi ha acord la frontera serà inevitable.

Després del fracàs de les últimes negociacions tècniques, Úrsula Von der Leyen i Boris Johnson van intentar un desbloqueig polític dijous passat. No van tenir èxit i per això aquest diumenge acabava el termini, finalment ampliat, per aconseguir un acord que eviti ‘in extremis’ un brexit per força el pròxim 31 de desembre, una cosa que seria molt dolenta per a tothom, especialment per als sectors de turisme, aviació, transports i pesca. I com passa amb la pandèmia, una vegada més Espanya serà dels països més perjudicats. Últimament no en guanyem per a disgustos.