La UE i el final d’un any negre

Aquest ha sigut un any de canvis, amb una nova Comissió, que tenia en l’horitzó la negociació del pressupost plurianual 2021-2027, la realització de la Conferència sobre el Futur d’Europa i la sortida del Regne Unit. Tres elements essencials per determinar cap a on hauria de dirigir-se la UE en el futur pròxim. Tots s’han retardat, el pressupost s’ha aprovat en aquest últim Consell, no sense dificultats; el Brexit continua negociant-se ja sobre el temps de descompte, i la Conferència ha sigut ajornada.

Malgrat el tremend any pel qual estem transitant, és important esmentar que la UE en general i el Consell Europeu en particular, han reaccionat davant el que era un clamor ciutadà de manera solidària, davant els pitjors pronòstics. Molts van ser els temes sobre els quals es va parlar en aquesta última reunió de caps d’Estat i de Govern, però han sigut, potser, dos d’ells els que més rellevància tenen de cara al futur immediat del projecte europeu. 

El primer, l’aprovació in extremis del pressupost plurianual, sobre el qual es planaven les amenaces de polonesos i hongaresos. Com tot a la UE, en aquest cas també hi havia interessos creuats. La presidència alemanya va cometre la malaptesa de vincular l’aprovació del pressupost amb l’aprovació de la vinculació de la defensa de l’Estat de dret a la recepció dels fons de recuperació. En el primer cas, la votació era mitjançant el vot per unanimitat; en el segon, per majoria qualificada. L’equació és senzilla: si Hongria i Polònia no aconseguien el que demanaven en la segona, bloquejarien el vot en la primera, en un clar exercici del dilema del gallina de teoria de jocs. Orban i Morawiecki no van cedir fins a aconseguir els seus objectius parcialment mentre mostraven la seva capacitat de bloqueig, mentre feien témer la resta d’EEMM per la recepció dels fons. 

El segon, la reducció de les emissions en un 55% per a l’any 2030. De nou aquí, els països de Visegrad han sigut els més combatius a causa de la seva alta dependència econòmica dels recursos fòssils, especialment el carbó. Malgrat els plans de contingència elaborats des de Brussel·les, aquests països es van mostrar contraris a la proposta, per a finalment cedir a canvi de la revisió del mecanisme de recolzament financer a la transició energètica.

Notícies relacionades

Per un turisme sostenible i raonable

Això és... el Català de l’Any (Estopa)

Aquests dos casos, juntament amb la política migratòria, mostren com les fractures entre Est i Oest es refermen. Si bé s’aconsegueixen arribar a consensos, el cert és que cada vegada és més complicat assolir-los. La politització de la UE és un fenomen imparable. Geogràficament i ideològicament existeixen cada vegada un major nombre de propostes que volen ser discutides. Aquesta unió ja no és la dels anys 80, quan Espanya es va incorporar a les institucions; ara la política europea ja no està controlada per dues famílies, democratacristians i socialistes, ara hi ha altres famílies polítiques que volen que se les escolti: Verds, Esquerra Europea d’un costat, però també els Liberals han guanyat prou pes específic per tenir alguna cosa a dir sobre quin tipus de projecte europeu construir. Però a més, s’han incorporat nous estats que, ens agradin o no com són governats, són membres de ple de dret del projecte europeu.

El debat, la reflexió i la política amb majúscules han de substituir els tecnòcrates i buròcrates que han dominat l’escena europea fins ara. Els grans acords europeus ja no es construiran entorn d’una gran coalició de centredreta i centreesquerra, sinó que serà necessària la inclusió d’altres veus i visions. I potser, només potser, així aconseguim construir una UE de rostre més humà, una Europa més sostenible, més social i més igualitària.