Literatura
Els espies ja no llegeixen poesia
En l’era del Brexit els agents de ficció s’emboteixen de menjar porqueria, eructen i són flatulents
A les novel·les de Mick Herron el perill és interior i està situat en les elits mentideres i manipuladores
El primer ministre del Regne Unit, Boris Johson, al seu despatx. /
L’espionatge es transmuta i mimetitza en cada circumstància històrica com bé ensenya la ficció dedicada a aquest art que exigeix teatre, drama, disfressa i de vegades fins i tot comèdia, tot i que, per les seves pròpies característiques, al de veritat li falti l’aplaudiment del públic. Al món de la guerra freda que magistralment va explicar John le Carré els seus espies havien passat per Oxford o Cambridge i abans, per Eton. Podien mantenir discussions de gran nivell sobre ètica o art i, sense cridar l’atenció ni recórrer a la millor tradició sartorial de Savile Row, apareixien ben polits.
L’epítom de l’espia de la guerra freda és, naturalment, George Smiley, tot i que a ell (no a Alec Guinness) els vestits sempre li anaven grans. Discret, amb els nervis temperats en tot moment, resident al barri londinenc de Chelsea, casat i separat d’una aristòcrata, és un gran coneixedor i lector de poesia alemanya en els seus escassos moments ociosos. Però ell i els seus contemporanis eren personatges d’una Gran Bretanya que encara tenia–o creia tenir– un paper al món, una nació que no s’havia tret de sobre encara «la càrrega de l’home blanc» (Rudyard Kipling, dixit).
Al segle XXI britànic les coses són diferents. És el moment del Brexit i l’autor Mick Herron ha sabut captar-lo en la seva sèrie de novel·les d’espionatge protagonitzades per Jackson Lamb. Si Smiley movia les seves fitxes en un escenari internacional des de les oficines del Circus, en ple centre de Londres, Lamb mou les seves en un tauler estrictament insular i ho fa des de Slough House, que es tradueix literalment per La Casa de l’Aiguamoll, situat en un Londres de frontera, entre el barri tradicional de Finsbury i la City amb els seus rutilants gratacels de vidre, ultramoderns, la transparència arquitectònica de la qual és inversament proporcional a l’opacitat de quant allà es negocia.
Si l’hàbitat de Smiley desprenia ordre i lavabo, el de Lamb, al contrari. La pols i la brutícia regnen a tot arreu, com resulta evident des de les primeres pàgines de ‘Caballos lentos’, la primera novel·la de la sèrie. Els qui treballen a Slough House, començant pel cap, són figures de rebuig, espies que en algun moment l’han pifiat o s’han trencat i que en comptes de ser expulsats del servei i, per evitar demandes i reclamacions gens benvingudes, el MI5 els envia a aquell fangar a realitzar tasques burocràtiques ínfimes confiant que acabin marxant per fer de ‘segurata’ en una empresa privada, que és al màxim a què poden aspirar després d’una carrera i una vida totalment destruïdes.
Lamb, que a mesura que avança la sèrie augmenta el seu sobrepès, es delecta en els atemptats que comet constantment contra la seva pròpia salut. Fuma dins i fora del despatx tot i que estigui prohibit fer-ho als llocs oficials, beu, i s’emboteix de menjar porqueria, el que Boris Johnson, sent corresponsal de ‘The Daily Telegraph’ a Brussel·les, defensava cínicament com un «orgull britànic» cada vegada que la Unió Europea es proposava reduir la quantitat de greixos, edulcorants i altres substàncies artificials als aliments empaquetats. És el mateix menjar que Michael Gove, un altre cervell del Brexit igualment cínic i classista, considera que agrada als pobres perquè els dona «gaudi, confort i plaer». Aquells greixos són medallons a les jaquetes de Lamb qui, a més, no es talla un pèl ja sigui per eructar o tirar-se un pet pudent.
Si en alguna cosa s’assemblen Smiley i Lamb és en la seva gran intel·ligència i també a tots dos els mou un molt particular sentit moral, cada un segons el moment de la història en què els han dibuixat. El personatge de Herron menysprea amb vehemència els seus superiors del MI5 còmodament instal·lats en una moderna seu, no només pel seu destí en la ‘cutre’ Slough House. Lamb sap massa coses dels seus caps, de la seva ineptitud i de la seva irrefrenable disposició a grimpar satisfent els manejos més tèrbols d’uns polítics mentiders en la seva també irrefrenable carrera cap al màxim poder. Sap que ell és molt millor i que al final, amb la seva colla de marginats seran els qui salvin el país tot i que les medalles se les posaran d’altres. Sap que el perill avui són unes elits que no paren en l’engany als seus conciutadans.
