Avui compliria 105 anys
Édith Piaf, sense compassió
Continuen dient que feia cançó protesta, quan en realitat només era cançó realista
Marcat per personatges exòtics Davant i darrere de la càmera El Nobel de lànima americana Un mite de Casablanca a Stromboli Lescriptor que va casar Marilyn El pare oficial de Batman Excel·lent secundari del mètode En cine va ser molt més qu
«¡Però com canta!», escrivien els crítics després de sentir Édith Piaf. La frase, no obstant, solia començar amb «és lletja», «que baixeta» o «sembla un nen». Són valoracions tretes de l’hemeroteca per David Looseley i incloses al seu llibre Édith Piaf, a cultural history. Avui compliria 105 anys aquell nadó parit al carrer amb ajuda d’un gendarme i de qui va dir Marlene Dietrich: «Édith és París». Una ciutat que va retratar blanca i rossa i no com ella, que tenia sang francesa, italiana i algeriana.
Per això, alguns l’acusen de recolzar el colonialisme quan encara no han conclòs què pensar del seu paper durant la Segona Guerra Mundial. Piaf va testificar en la comissió encarregada de dilucidar el paper dels artistes durant l’ocupació. Allà va explicar que la primera vegada que va anar a un camp de presoners ho va fer coaccionada, però la segona no, ja que hi va acudir amb la missió d’ajudar a escapar alguns presoners (118) donant-los una llauna de menjar que contenia un passaport fals. Només va fer falta la confirmació del seu secretari, André Bigard, per donar per bona una explicació que es recull tal qual en la «compassiva» biografia de Carolyn Burke, ‘Édith Piaf, una vida’. En el ‘biopic’ que va protagonitzar André Bigard,Carolyn Burke,Marion Cotillard,
A ‘Piaf, un mythe française’, Robert Belleret va canviar la compassió pel rigor i va explicar que va cantar per als oficials de Hitler, sí, però després de rebutjar la invitació vint vegades. També que es va negar a fer-ho en cabarets alemanys, però després es va reunir amb Joseph Goebbels. ¿Conforme, obligada? Qui sap, però va ocultar dels nazis el pianista Norbert Glanzberg, mentre cantava en fàbriques franceses al servei d’Alemanya. Possiblement Belleret sigui qui més ha indagat sobre ella, sense mania i sense fervor. I amb això en va tenir prou per no condemnar-la. Reduint algú és més fàcil convertir-lo en símbol. I només així pot contenir una col·lectivitat, ser el seu mirall. Però ¿què passa si el mirall s’esquerda o es gira?
Hi ha una història menys coneguda de Piaf que la situa en un concert en benefici dels republicans espanyols el 1938. El va organitzar Louis Lecoin, impulsor de la Unió Pacifista de França, que li va aconsellar que en aquest context no cantés peces sobre soldats guapos i inofensius. Per exemple, ‘Mon Légionnaire’: «Tenia ulls grans i molt clars / On de vegades s’hi veia centelleig...» refilava en aquest tema Piaf. Li va fer cas, però quan va acabar el repertori el públic en va voler més i ella va acceptar suggeriments: »¡Mon Légionnaire!», va cridar la massa. I així, davant membres del Front Popular, el pardal va entonar a pulmó batent: «Era prim, era guapo/ Feia olor a sorra calenta el meu legionari...».
No s’estilava encara parlar de «plaer culpable», terme que es fa servir per demanar disculpes per sentir sense pensar i sense consigna. «Piaf va democratitzar el sentiment», va escriure Looseley, insistint que alleujar o avivar el cor no és una funció secundària de la música. Tampoc en la que explica històries. «El que més m’interessa d’una cançó és la lletra», va comentar Piaf i alguns van creure que es referia al missatge, quan en realitat, parlava de les paraules. Per això continuen dient que feia cançó protesta, quan en realitat només era cançó realista. Cantava el que veia, qui sap si coincidia amb el que pensava.
Notícies relacionadesA “C’est un monsieur très distingué”, per exemple, parla d’un casat amb qui té una aventura: «També té un gosset/ Diuen que fa molt bé/ la seva dona, jo i el gos/ Som de la seva propietat». ¿Un al·legat contra el capital? No, afirma Looseley: és la impotència d’una infeliç que no pot competir per ell amb la senyora. Tampoc és un crit feminista: qui s’agafi a la seva condició de Pigmalió o dominatrix per argüir-ho, patinarà una altra vegada amb les seves contradiccions.
«No he fet res més que desobeir», va dir i ens agrada perquè s’intueix una esquerda. ¿Qui som per tapar-la? ¿Per què no fer com Belleret i contemplar-la oberta, inconclusa, viva? És un camí incòmode i no porta a Hollywood, però parla del que realment som: culpables i infal·libles (¡Mon légionnaire!) per més que cotitzin tant les consciències pètries. ¿Què fem llavors amb Piaf? No intentar salvar-la. I sobretot, escoltar-la. ¿Potser és poc?
