Barcelona trenca blocs

En la nostra cultura política i mediàtica avui, el conflicte, com més sorollós millor, ven més, rep més atenció i fa l’efecte per tant que està més present que l’acord. La polarització de la política catalana i espanyola és una de les seves característiques principals en els últims anys. A Barcelona, una dècada de procés ha sigut un terratrèmol per a la política. Els partits s’han dividit en dos blocs oposats respecte a la independència (prèvia escissió, deserció, desaparició o aparició de competidors més radicalitzats a esquerra i dreta en pràcticament tots els casos). La política de blocs ho contamina tot. A Madrid, en una mesura molt apreciable a causa del conflicte institucional, polític i legal a Catalunya, la polarització ha sigut entre esquerra i dreta, i al vell bipartidisme de PP i PSOE també li va sorgir en ambdós costats competència que ha suposat també la formació de dos grans blocs amb escassa, per no dir nul·la, capacitat de diàleg. Molt s’ha escrit i analitzat respecte a això, i amb raó, ja que aquesta polarització és un greu problema actual del sistema de partits que bloqueja l’activitat legislativa. Un fet especialment greu en la situació sanitària, econòmica i social en què ens trobem.

Però no tot és així. Barcelona en Comú i el PSC, la coalició que governa Barcelona, i el principal partit de l’oposició, ERC –a falta de saber si algun altre grup municipal opta com a mínim per l’abstenció–, han arribat a un pacte per aprovar el pròxim 23 de desembre els pressupostos municipals més abundants de la història de Barcelona, 3.200 milions d’euros. Un pacte que hagués sigut impensable al principi de la legislatura, quan l’inesperat recolzament de tres regidors elegits en la llista de Cs va donar l’alcaldia a Ada Colau amb la confessa intenció que l’independentisme no governés la ciutat, una decisió en essència processista, que es va prendre pensant en termes de blocs respecte al tema de la independència. 

Notícies relacionades

El dia en què una dona sigui papa

¿I els dels peus?

Després d’haver arribat a acords en els últims mesos amb el govern municipal, en temes com la reforma del 22@ o l’ampliació del tramvia, ERC fa un nou pas per presentar-se davant l’electorat, el pròxim 14 de febrer, com una formació que entén les responsabilitats i els peatges de la governabilitat. En cas de no aprovar-se un nou pressupost, l’ajuntament hauria hagut de prorrogar els comptes anteriors, inapropiats davant la magnitud de la crisi sanitària, econòmica i social que viu la ciutat. Barcelona necessita uns pressupostos que responguin a la gravetat de la situació, i l’oposició ha fet el pas responsable de recolzar-los. L’ajuntament ha decidit augmentar el deute per dissenyar uns comptes expansius de marcat caràcter expansiu. Hi ha ajuts a famílies vulnerables, i inversions en vivenda i a les escoles de la ciutat, entre altres mesures d’un marcat caràcter social. Sense la col·laboració d’alguna de les forces de l’oposició no haurien sigut possibles.

Hi haurà qui vulgui veure en aquest pacte el germen d’un nou tripartit. En realitat, és un acte de responsabilitat i de lectura adequada del moment polític i social. Barcelona no és un cas únic de ruptura dels blocs monolítics: ha succeït a la Diputació de Barcelona i també al Congrés dels Diputats, amb el recolzament d’independentistes bascos i catalans als Pressupostos Generals de l’Estat. El soroll i el conflicte, dèiem, acapara més espai, però hi ha àmbits en els quals els partits i els seus líders exerceixen les seves responsabilitats. Barcelona n’és un.