Malaurat 2020

Pel que fa a la sanitat pública, la que va entomar el gruix de les conseqüències de la pandèmia, van emergir amb claredat els nefastos efectes de la seva jivarització per governs conservadors a Espanya, Catalunya i Madrid. Les seves retallades dels últims anys explicaven, en una mesura no menor, unes xifres de contagis i morts insòlitament elevades en el panorama europeu. A més, que el 50% aproximat de les defuncions tingués lloc en residències llançava, ja llavors, una fundada sospita de maltractament, desprotecció i falta de previsió cap a la situació de la gent gran més fràgil. I tot i que diversos comitès de bioètica afirmaven que es feia el mateix que s’hauria fet en qualsevol altra circumstància, el col·lapse de la sanitat suggeria exactament el contrari. Junt amb l’edat, també va començar a visualitzar-se la manifesta asimetria social de l’epidèmia: a menor ingrés, més impacte. Però aquests mesos tan durs van ser també d’un cert entusiasme col·lectiu: els aplaudiments diaris als sanitaris i la confraternització veïnal feien creure que amb entusiasme venceríem la Covid. Això es reforçava amb la visió d’una crisi en forma de V molt marcada: després dels mals temps vindrien, molt ràpidament, els bons.

Amb l’arribada de l’estiu va semblar iniciar-se una nova etapa més optimista, tot i que, ràpidament, va començar a frustrar-se: l’augment de contagis i les prohibicions, o recomanacions, per part d’autoritats europees de no viatjar a Catalunya o a Espanya, van impactar durament en el nostre turisme. Això va donar origen al debat sanitat-economia, esbiaixat durant tota la pandèmia cap aquesta última, amb els problemes reputacionals que la seva gestió havia posat de manifest. Vist des d’avui, m’inclino per la solució asiàtica: sembla més raonable frenar en sec l’epidèmia, tot i que impliqui parar l’activitat, i recomençar de nou una vegada desapareguda. També en aquella primera fase de la Covid va quedar clar que el diferencial de crisi del país reflectia problemes estructurals més profunds (baixa productivitat, fràgil ocupació, excessiu pes de les activitats centrades en el turisme, el comerç i l’entreteniment) que apuntaven, una vegada més, a la necessitat d’emprendre un ampli catàleg de reformes.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Entre l’estiu i la segona onada de la tardor, i quan l’epidèmia afluixava una miqueta, aquest 2020 també ens va permetre discutir altres aspectes: sobre la insuportable cridòria en els debats parlamentaris; de la translació a Espanya del Black Lives Matter, amb el nostre paper en la història de l’esclavisme; sobre la distribució dels costos d’aquesta nova crisi, i de la nul·la preocupació dels poders públics sobre la rampant nova pobresa. També, entre tanta desolació, hi ha hagut temps per avançar en qüestions cardinals: l’aprovació de les lleis de renda mínima i d’eutanàsia no poden quedar sepultades entre tant de dolor.

Avui, davant el que sembla que serà la tercera onada, les nostres preocupacions tornen a aquell març/abril d’aquest malaurat 2020. Però l’entusiasme inicial ha deixat pas al desànim i a l’escepticisme: ja no hi ha ni aplaudiments a sanitaris ni més confraternització entre veïns. Però, potser, la vacuna ens permetrà trencar aquest inacabable cercle i, finalment, a l’estiu del 2021 torni a lluir el sol que tots desitgem per al nostre futur. En tot cas, ens ofereixi el que ens ofereixi el 2021, ¡bon any nou!