Inconscients del drama de la restauració

Els mitjans de comunicació han explicat que la norma aprovada dimarts passat pel Consell de Ministres força una rebaixa en el lloguer quan el local pertany als anomenats grans forquilles. Sent així, no tinc el menor dubte que la mesura deu haver sigut immediatament aplaudida pels restauradors. Des de l’inici de la pandèmia, el pagament del lloguer s’ha convertit en un dels principals problemes per a bars i restaurants –també els ertos, la regulació dels quals ha experimentat avenços i retrocessos al llarg dels mesos. Al juliol, una enquesta de clima empresarial feta pel Gremi de Restauració donava una dada inquietant: dos de cada tres restauradors inquilins no havien aconseguit una rebaixa en el lloguer malgrat haver-la sol·licitat. La cadena de solidaritat a la qual apel·lava el president Pedro Sánchez servia per justificar les pèrdues en sectors com el de la restauració, però no perquè el sector immobiliari posés l’espatlla. Davant aquesta situació, el Govern havia d’abandonar les tesis liberals i subjectar les relacions entre arrendadors i arrendataris en un marc excepcional i transitori, a l’altura de la terrible crisi econòmica que està suposant la pandèmia.

Se’ns diu que el president Sánchez i el seu Govern, amb la bateria de mesures aprovada dimarts, han atès els precs de la restauració. No obstant, no se senten els aplaudiments: el sector se sent defraudat i qualifica els acords d’«insuficients». I és que, amb el reial decret llei a la mà, costa precisar on és l’avenç. D’entrada, sorprèn la diferència de tracte entre grans propietaris i la resta. En el moment de tancar els bars, al Govern li ha sigut igual si darrere de la barra hi havia un autònom, una família o una gran empresa a punt de la fallida; en canvi, quan es tracta de limitar els beneficis del sector immobiliari, tota precaució és poca. Si l’arrendador té més de 10 immobles urbans, l’inquilí pot sol·licitar la rebaixa del lloguer i el primer pot negar-s’hi sense necessitat d’al·legar cap tipus de causa.

Notícies relacionades

Culturalment cristians

Curiós fenomen

En efecte, la minoració temporal de la renda arrendatícia continua sent una liberalitat que l’arrendador pot, o no, concedir. Resulta incomprensible: la mesura que havia d’apaivagar als propietaris sense escrúpols els continua permetent desentendre’s de qualsevol responsabilitat. A aquesta altura de la pel·lícula, no fa falta ser molt llest per concloure que les pèrdues continuaran apareixent en exclusiva en el balanç del restaurador. Si no som davant una gran forquilla, les opcions del restaurador són encara més exigües: només podrà sol·licitar un ajornament, que també podrà ser rebutjat per la propietat. Per a aquest viatge no feia falta alforges, president. Després de nou mesos d’enfonsament econòmic, és descoratjador veure com el Govern continua sense ser conscient del drama humà que s’acosta i que, amb decisions d’aquest tipus, no fa sinó engrandir-se. 

Pel que fa al lloguer, el decret llei que va aprovar la Generalitat de Catalunya a l’octubre continua sent l’actuació més valenta, eficaç i innovadora fins ara. Després d’haver acusat el Gremi de «partidista», algun dirigent republicà se sentirà defraudat al llegir aquí semblant elogi. El decret llei, elaborat a quatre mans pels consellers Ester Capella i Ramon Tremosa i negociat posteriorment amb el Gremi de Restauració, sí que obliga les parts a compartir les pèrdues derivades de la pandèmia. Per a això, han d’arribar a un acord; altrament s’aplicarà automàticament la reducció que estipula el decret, proporcional al rigor de les restriccions imposades a la restauració i amb un màxim del 50% en cas de tancament total. Amb totes les imperfeccions que es vulgui, la salomònica mesura ha suposat un veritable alleujament per a milers de restauradors assetjats pels deutes. Curiosament, els socialistes catalans es van abstenir en la convalidació del decret llei a l’entendre que buidava de contingut la negociació entre les parts. Veient la insignificant aportació de l’Executiu presidit per Pedro Sánchez, el més fàcil hauria sigut replicar la solució catalana. Els hauria valgut l’aplaudiment dels nostres col·legues.