Justícia social, solidaritat i fraternitat

La pregunta que es fan moltes persones és si la Covid-19 ens farà millors persones i ens ajudarà a construir una societat més justa. M’agradaria que fos així. Però també pot accentuar el que els psicòlegs anomenen «biaixos de confirmació». És a dir, en comptes de fer-nos millor, ens pot confirmar en les nostres pitjors creences. 

Com totes les coses bones, una societat més justa necessita que l’empenyin. Necessita la solidaritat pública, mitjançant noves polítiques socials. Però necessita també la fraternitat humana. Que siguem millors persones. Fraternitat és una paraula que ja no fem servir, però sense aquest sentiment és difícil pensar que les polítiques de solidaritat puguin avançar. Abans de veure el per què, deixin-me assenyalar dues bones raons per defensar una justícia social més gran. 

En primer lloc, la justícia social és un imperatiu moral per a una societat decent. Les persones busquem per damunt de tot dignitat i reconeixement. La pobresa i la falta d’oportunitats ho impedeixen. 

La justícia social és també un imperatiu per a una economia equilibrada i inclusiva. Fins fa poc, els economistes pensàvem que una justícia social més gran provocava un menor creixement. Aquesta relació inversa era coneguda com el «dilema entre equitat i eficiència». Ara sabem que no és així. Un augment raonable de l’equitat millora l’eficiència de l’economia. És una epifania que encara necessita ser difosa. 

Si la justícia social és un requisit per al creixement inclusiu i la democràcia liberal, llavors nosaltres no anem bé. Les dades de l’INE, de Càritas o de Save the Children mostren un empitjorament aclaparador de la desigualtat i la pobresa durant les últimes dècades. Els confesso que em costa acceptar aquestes dades. La meva primera reacció és pensar que estan malament. Però (no) he de reconèixer que l’error està en la realitat social i no en les dades. 

L’últim a confirmar-ho va ser ahir el Fons Monetari Internacional. En el seu informe sobre la situació de la zona euro assenyala que hi ha una triple desigualtat que a Espanya avança sense parar: territorial, intergeneracional i de gènere. Durant la pandèmia, els que més guanyen han resultat afectats 20 punts menys que els que guanyen menys. A Alemanya i França aquesta diferències no arriben al 5%. I, a més, els impactes són més homogenis. 

Corregir aquestes diferències i la tendència de fons requerirà un esforç extraordinari de solidaritat mitjançant noves polítiques socials contra la pobresa d’ingressos, les carències de serveis bàsics i la falta d’oportunitats. La bona notícia és que la pandèmia ha activat la solidaritat de la UE. Els nous fons europeus persegueixen dos grans objectius: el progrés social i la modernització de l’economia. Per tant, podem finançar noves polítiques socials.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Però no n’hi haurà prou amb el finançament i la solidaritat. Necessitem activar el sentiment de fraternitat, d’amor al proïsme. Altrament veurem fortes resistències a les polítiques solidàries. Un exemple és l’ingrés mínim vital. Segons el meu parer ha de ser una política permanent per poder fer front al problema de la pobresa. No obstant, una recent enquesta assenyala que dos terços de persones a Espanya (per tant, de totes les ideologies polítiques i condicions socials) no estan d’acord que sigui permanent. 

Sense un sentiment de més fraternitat, d’amor al proïsme, amb la solidaritat no n’hi haurà prou per aconseguir una justícia social més gran i una millor economia. Però arribat aquí confesso que com a economista no estic ben preparat per parlar de fraternitat. Potser per això m’he posat a llegir l’última encíclica del papa Francesc, Fratelli tutti. Parla de la fraternitat des d’una perspectiva sorprenentment suggerent per als laics. ¡Bon Nadal!