El miracle de Bargalló

Ningú sap del cert com estarem el 14 de febrer. Perquè si alguna cosa hem comprovat al llarg d’aquesta pandèmia és que tota previsió ha sigut mera especulació. Començant pels científics. Alguns es van escarrassar a sortir als mitjans de comunicació per remarcar, a principis del mes de març, que allò del coronavirus xinès no arribava a grip, com tantes que hem patit. I en qualsevol cas que mai arribaria al Pirineu. O sigui, que ni per casualitat sortiria de la Xina perquè el perímetre de seguretat era tal que mai travessaria aquesta frontera inexpugnable per arribar a Europa. Va resultar ser la Línia Maginot. Van reincidir alguns i van assegurar que la solució eren tests massius, com a Eslovàquia que precisament celebrarà el Nadal en estricte confinament. En fi, com va dir aquell, ‘talk is cheap’.

Els restaurants i bars estan tancats i barrats a mig Europa. Però a Catalunya, el sector assegura que per a res als seus locals es transmet el virus. Tot i que el que sembla segur que tampoc es transmet són prou recursos per pal·liar les pèrdues en uns ja malmesos negocis. Per això és comprensible el monumental emprenyament.

La cultura és segura. Un altre dels sectors ofesos per les restriccions imposades és el de la música, a més de teatres i espectacles diversos. És tan segura que a Madrid Raphael s’ha fet un bany de masses en un local tancat. ¡Fes-te fotre! Em pregunto per quin motiu llavors no fiquen 30.000 persones al Santiago Bernabéu que, a més, és un espai obert. O en qualsevol altre camp de futbol en què es respira a l’aire lliure. Una altra cosa és com se sobreviu en un món que ja no viu de discos venuts sinó d’actuacions en directe. Arriben ajuts, sovint mísers, que donen per al que donen. Per anar tirant fins a Déu sap quan. Perquè de segur més aviat que tard s’esgotaran.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Només hi ha una excepció en tota aquesta llastimosa seqüència de despropòsits i carències que estan acabant amb la paciència i la butxaca de molts. A més de les vides que s’ha carregat. Aquí i a tot arreu. Amb el món capitalista al capdavant en el recompte de morts diàriament. L’excepció, insisteixo, s’ha produït on potser era més necessari. A les escoles. Com de sorprenentment bé ha sortit el curs escolar sembla gairebé un miracle. Com si de la mà de Déu es tractés protegint els nostres petits i els seus tutors. Els vaticinis eren nefastos. Novament reputats científics van irrompre en els mitjans per demanar –es diria que gairebé per exigir– que les escoles es mantinguessin tancades després de l’estiu. Ja que era una irresponsabilitat obrir-les. Doctors té l’Església.

A mi, com a pare, el que em va semblar una irresponsabilitat és que es retingués els nens a casa per continuar allargant les vacances ‘sine die’. I no només per l’afany d’evitar que tornessin assilvestrats. Sobretot perquè era el requisit bàsic per mantenir les constants vitals de l’economia. Doncs aquí és de justícia reconèixer l’afany del conseller d’Educació, Josep Bargalló, que va sortir airós de l’envit. I recordem que algun sindicat fins i tot va portar l’obertura de les escoles als tribunals. Es pot dir, a més, que Bargalló va intentar obrir les escoles ja abans de l’estiu. Era el seu propòsit. No ho va aconseguir perquè va trobar més detractors que aliats. Una llàstima. Perquè tenia raó Bargalló, molta raó. Poc o gairebé res s’està reconeixent aquesta traça, aquest afany. Com sempre som parcs i fins i tot tossuts davant el mèrit aliè. I és que no vull ni pensar què li hauria passat al conseller si li hagués sortit malament l’aposta. Sort que arriba la vacuna. Resem perquè sigui tan eficaç com esperada.