Any 1 després de la Covid-19

En el passat pròxim hi va haver esdeveniments que van tenir aquesta capacitat de servir com a partidors d’aigües de la història i que van portar societats millors. Ho va fer, per exemple, la Revolució francesa del 1789. En només una dècada va crear una societat i un Estat nou. Un Estat 1.0. Ho va fer també la gran depressió econòmica dels anys 30 i la segona guerra mundial. En una sola dècada van implicar una nova societat i un nou Estat. Un Estat del benestar 2.0.  

¿Pot la pandèmia de Covid-19 portar un Estat del benestar 3.0? Pot, però no és segur. Segons el meu parer, dependrà de com siguem capaços de pensar la recuperació. Si la pensem només en termes econòmics, ens equivocarem. No podem oblidar que a més d’una recessió econòmica, estem patint una recessió social i una recessió democràtica que ve de l’augment del populisme autoritari.  

¿A quina d’aquestes tres recessions donem prioritat? A la recuperació social. La recuperació econòmica mitjançant el foment de la transició digital i la transició verda no portarà per si sola la recuperació social. És més, podria ocórrer que aquestes dues transicions intensifiquessin la recessió social i la recessió política autoritària. 

Per definir bé les nostres prioritats hem de preguntar-nos quin és el repte principal que tenim com a societat. Segons el meu parer és la falta de bons llocs de treball. Necessitem reincorporar al món del treball tots aquells que han perdut la feina amb la pandèmia. Però també necessitem incorporar-hi aquells que estaven a l’atur de llarga durada i aquells que no havien encara aconseguit incorporar-se al mercat de treball. O pensem la recuperació des de la perspectiva de la creació de bons llocs de treball o ens equivocarem. 

Cal recordar que les coses bones no arriben per si soles, és necessari empènyer-les. Per aconseguir la recuperació social necessitem dos tipus de polítiques. D’una banda, a més de millorar les polítiques socials actuals, necessitem polítiques i institucions noves. Un exemple és l’ingrés mínim vital. També necessitem noves institucions per afrontar la pobresa de la infància i de joves. Per erradicar la pobresa de la infància necessitem universalitzar i fer gratuït l’ensenyament preescolar de 0 a 3. El seu cost financer és baix. A més, la UE ho contempla entre els objectius del nou Fons de Recuperació. La ‘llei Celaá’, en tramitació parlamentària, hauria d’incorporar-ho. Necessitem també noves institucions per crear vivenda assequible amb què erradicar la falta d’emancipació i la pobresa dels joves. 

D’altra banda, necessitem experimentar amb noves polítiques d’ocupació. Les utilitzades en les últimes dècades no han donat els resultats esperats. La solució de més educació i formació és bona, però no suficient. La recuperació de l’economia no serà capaç de crear per si sola prou llocs de treball per a tots els que volen treballar. És necessari un compromís públic amb la plena ocupació.  

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

De la mateixa forma, necessitem que la digitalització i l’automatització creïn més ocupació i millor de la que destrueixen. Es va aconseguir amb la industrialització de la postguerra. Ara no està passant. Necessitem experimentar amb la regulació tecnològica i la fiscalitat dels robots i els algoritmes de les plataformes digitals. Des de fa 30 anys mantenim elevada la fiscalitat del treball, però hem reduït la de les màquines. Això porta les empreses a substituir treballadors per màquines. 

Entrem a l’any 1 després de la Covid-19. Pot ser l’inici d’un nou Estat del benestar 3.0, en el qual el progrés econòmic i tecnològic vagi de bracet amb el progrés social i polític. De nosaltres en depèn.