Vacunes i el principi d’equitat

Efectivament, després de decretar el confinament al començament de la pandèmia, i finançar generosament la investigació de les vacunes, mentre es mantenia el difícil equilibri entre les mesures sanitàries i econòmiques, ara toca organitzar l’administració gratuïta, i no obligatòria, de les vacunes. I aquí, altre cop l’Estat apareix com l’actor principal, i quan dic l’Estat entenc un conjunt d’institucions estables a través de les quals s’administra –democràticament, en el nostre cas– el poder i el que és comú dins un territori. Com estem començant a veure aquests dies, l’administració de la vacuna és una operació de tal envergadura que difícilment la pot organitzar la iniciativa privada. Cal fer-ho molt bé, ja que ens hi va el futur immediat. 

En aquest exercici del dret a la protecció a la salut, que no el dret a la salut com erròniament se sol sentir, ja que ningú pot garantir la salut en si mateixa, és bàsic tenir en compte el principi d’equitat. Un principi que ens ajuda a aconseguir l’objectiu d’arribar, en aquest cas, a la desitjada immunitat col·lectiva en el menor temps possible, ja que ordena l’accés a la vacuna tenint en compte les diferències entre les persones. Això és, si tots accedim a la vacuna de manera igualitària serem inequitatius, perquè entre nosaltres hi ha diferències que no podem ignorar. Per exemple, respecte a la gravetat de la malaltia en cas de contagiar-se les persones grans o amb malalties cròniques; o la probabilitat de contagiar-se o contagiar d’altres entre els sanitaris o els treballadors essencials. Aquests són els criteris adoptats per l’Acadèmia Nacional de les Ciències dels Estats Units. Unes diferències en l’accés a les vacunes que hem acceptat sense problema amb naturalitat. Els que no estan en aquests grups prioritaris esperen, i se n’alegren, que es vacunin primer les persones dels grups prioritaris. Al final tots sortirem guanyant.

Però aquest principi d’equitat es trenca quan arribem a les fronteras de l’Estat. En el nostre cas, quan arribem a les fronteres comunes de la Unió Europea. Arribat a aquestes fronteres, si mirem al sud, el principi d’equitat es queda una vegada més al mig del Mediterrani. Tots ho veiem i tots mirem cap a una altra banda, confiats que una oenagé o algun organisme multilateral hi reparteixi algunes dosis de vacunes. En aquest tema, com en molts altres de relacionats amb la protecció de la salut, el territori apareix com la principal font d’inequitat, a la qual s’afegeixen les de la riquesa, el gènere o l’ètnia, entre altres, que agreugen encara més el desigual accés a la vacuna.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

La tragèdia, no és exagerat utilitzar aquesta paraula, és que mentre no existeixi immunitat de grup a escala planetària no haurem aconseguit fer front a la pandèmia, i l’amenaça persistirà per a tothom, independent del territori on visquem. La solució sembla evident: dotar-nos d’institucions estables a escala global, igual com hem sigut capaços de fer-ho a escala estatal. La protecció davant la pandèmia exigeix equitat en l’accés a la vacuna, i per això fa falta algun tipus d’Organització Mundial de la Salut. No s’ha d’inventar, n’hi ha prou de reformar-la dotant-la de més poder i més recursos.

En resum, amb la investigació biomèdica, tot i ser imprescindible per fer front a la pandèmia, no n’hi ha prou per arribar a l’objectiu de derrotar el virus de manera equitativa. Per això necessitem la política, que pot ser concebuda, segons Rudolf Wirchow (1821-1902), com «la medicina a gran escala».