Lluites compartides o lluites comunes

El procés ha sigut abans que res la construcció d’un relat i imaginari col·lectiu de la causa secessionista deformant el passat, apropiant-se d’accions col·lectives i de persones, subvertint el significat dels conceptes i de les coses i, finalment, privatitzant les institucions i els sentiments nacionals. Setmanes enrere, Marc Andreu estirava de les orelles, amb raó, el diputat Vidal Aragonés per convertir Francesc Layret en un protoindependentista. També es va intentar fer-ho amb el Noi del Sucre, el dirigent anarcosindicalista Salvador Seguí. 

Resulta fascinant observar com cançons emblemàtiques d’un temps i d’un país es reciclen i serveixen per a causes alienes. ¿Com explicar els crits actuals d’‘in-inde-independència’ quan Raimon pregona ‘qui perd els origens, perd identitat’ en la seva autodefinitòria ‘Jo vinc d’un silenci’? ¿Com la identitat nacional ha desplaçat la identitat de classe? El mateix succeeix amb la poderosa imatge cantada per Ovidi Montllor: Ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer. Davant els freqüents somiejos dels seus deixebles, Sigmund Freud no dubtava a afirmar: «Senyors, tinguin present que amb freqüència un puro és només un puro». 

L’agitprop d’Òmnium Cultural ha sigut la més eficaç en vincular l’antifranquisme al «processisme» a través de la campanya ‘Lluites compartides’. L’últim exemple paradigmàtic ha sigut la vinculació de la lluita per l’amnistia prenent com a excusa el 50è aniversari de la tancada d’intel·lectuals a Montserrat. El vicepresident Marcel Mauri declara sense embuts que, llavors com ara, l’amnistia suscita el màxim consens xifrant-lo en el 80% de la població catalana. Si ens atenim a les votacions en el Parlament dissolt, la proposta de llei d’amnistia amb prou feines sobrepassa la meitat dels diputats. En aquests moments, la via de l’excarceració dels polítics presos que pot unir un consens, polític i social, més gran és l’indult, no l’amnistia.

Òmnium està en el seu dret d’avalar una llei d’amnistia de part, com va fer el Caudillo el 1939 per als seus, i iniciar una recollida de firmes com un complement electoral en favor de les candidatures independentistes, però res d’això té a veure amb l’amnistia que va consolidar la lluita antifranquista. Per a l’oposició democràtica i, més concretament, per als que més van patir la repressió de la dictadura, l’amnistia era la premissa de la reconciliació nacional, que desterrés la divisió entre vencedors i vençuts instaurada, mantinguda i propagada pel franquisme fins a l’últim alè del Generalísimo.

L’amnistia era la clau de la democràcia. Va ser la primera llei que es va aprovar a les Corts Generals, amb l’abstenció dels franquistes de Fraga Iribarne i el vot entusiàstic i simbòlic de Lluís M. Xirinacs. L’amnistia no era l’oblit i es va pecar, sobretot en democràcia, per la molt tardana reparació moral de les víctimes per les institucions. Generalitat inclosa.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

En la cultura antifranquista no hi havia lluites compartides sinó lluites comunes com la de la llengua catalana i la recuperació de l’autogovern, en les quals va destacar Comissions Obreres malgrat la seva il·legalització per part del Tribunal Suprem el 1967. El mateix any que Òmnium tornava a funcionar amb tota normalitat mostrant una escassa empatia per les lluites socials, sindicals i polítiques de l’època. 

Costa entendre la seva absència en la sol·licitud de permís de la manifestació proamnistia de febrer de 1976, avalada per una llarguíssima relació d’entitats de tot tipus. Potser la convocatòria de manifestacions no fos pertinent en una entitat com Òmnium. Però, llavors, ¿com explicar que fos un dels convocants de la manifestació de recolzament de Jordi Pujol el dia de la seva segona investidura? Sí, quan va dir allò que «a partir d’ara, quan algú parli d’ètica, de moral i joc net, parlarem nosaltres».