Pere Aragonès i el Front Ampli

És evident que la necessitat de reconstruir el país arran del desastre provocat per la pandèmia, l’obligació ètica de tots els demòcrates d’avançar cap a la desjudicialització per superar la repressió i la imprescindibilitat de fer possible un marc de diàleg amb l’Estat espanyol requeriran grans dosis de voluntat política. I encara més, exigirà metabolitzar dolors i greuges acumulats en els últims anys si es vol una interlocució entre els partits catalans per construir una solució factible que pugui ser assumida per la majoria dels catalans. En segon lloc, és d’agrair que Pere Aragonès faci de l’obvietat categoria política: si els reptes que haurà d’assumir el futur Govern seran gegants, farà falta que representi un univers de ciutadans superior a l’actual.

Val la pena dir que el concepte front ampli ja està al tauler i no desapareixerà perquè prové del partit polític que té moltes possibilitats de guanyar les eleccions, la qual cosa explica l’hostilitat en la resposta dels interpel·lats, interessats a desmerèixer-la abans del 14-F. Les negatives expressades (mai, impossible i altres expressions), fetes de pressa i corrent per intentar empetitir-lo abans que es faci gran, no responen a les necessitats i aspiracions d’una majoria social que vol viure l’inici d’una etapa d’entesa i resolució dels problemes. Els nous i els heretats. Tampoc ajudarà a qui afirma que mai s’avindrà, amb l’exemple de valentia i atreviment polític de Pablo Iglesias per fer possible un govern de coalició amb el PSOE, a qui Unides-Podem des del seu naixement ha atribuït la categoria de casta fundadora del Règim del 78 per arrossegar el socialisme cap a actuacions, si més no, socialdemòcrates. D’igual manera, un Govern, amb el centre de gravetat que es desplaça cap a l’esquerra, actualment, només és possible si altres forces d’esquerra desterren els sectarismes i debaten l’oferta del govern de front ampli.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Al tauler del 14-F, el republicanisme ha obert la partida buscant la centralitat. Jugada d’obertura per a un futur Govern que pugui encarar sense complexos posicionaments generosos basats en el no bloqueig de les iniciatives constitucionalistes si, alhora, aquests no curtcircuiten les de caràcter sobiranista. Que deixi enrere les posicions reduccionistes de caràcter binari expressades de manera tan categòricament estèrils com català-espanyol i separatista-unionista i permetin a independentistes i no independentistes sentir-se reconeguts en el respecte a les seves posicions en la mesura que són capaços de socialitzar tot allò que els és comú per metabolitzar les interpretacions simplificadores de la història com a fórmula placebo per curar frustracions producte de victòries finals imaginàries, dels uns, i per superar la negació del dret a decidir, per part dels altres, malgrat que hagin de fer ús de la violència de l’Estat.

Esquerra ha publicitat què farà si guanya: intentar un govern de front ampli incorporant els comuns i la CUP, que és una manera de dir que l’estricta aliança entre nacionalistes i republicans ha quedat curta, no dona més de si. Jéssica Albiach i Dolors Sabaté, doncs, l’endemà de la plausible victòria d’Esquerra hauran d’encarar inevitablement el debat, malgrat que ara facin escarafalls. I també hauran de tenir en compte que el partit guanyador, ho hem vist en altres parlaments, quan no aconsegueix la majoria governamental continua disfrutant de la possibilitat de governar amb majories parlamentàries accidentals i variables.