La decadència de la raó

No vaig veure negres a les escales del Capitoli. I sens dubte hi havia molts menys policies i menys expeditius per protegir la protocol·lària sessió de les dues cambres per ratificar els comicis del 3 de novembre que en les manifestacions que van recórrer el país després de l’asfíxia de George Floyd a Minneapolis: vuit minuts i 48 segons sota el genoll d’un oficial blanc. 

La turba es va dirigir al Capitoli incitada per Donald Trump, encara president, que a escassa distància va recordar que mai reconeixeria la seva derrota, que mai es rendirien. Abans de les eleccions ja havia avisat que només perdria si hi havia un frau massiu. Malgrat haver perdut en seixanta instàncies judicials per corregir la incontestable victòria de Joe Biden i Kamala Harris, fa uns dies va intentar convèncer com un imitador de ‘El Padrí’ el secretari de Geòrgia perquè fabriqués els 11.780 vots que li faltaven per revertir el resultat en aquest estat. Gràcies a Trump, el partit republicà va perdre en la segona volta els dos senadors per Geòrgia, i la majoria que disfrutava al Senat. La ultraconservadora Kelly Loeffler, una de les derrotades a Geòrgia, i que anava a votar contra la ratificació de Biden i Harris, va reconèixer: «En consciència no puc votar a favor després del vist». El també republicà Mitt Romney va dir que la presa del Capitoli va ser una «insurrecció incitada per Trump». I, no obstant, malgrat l’assalt al Congrés, gairebé un centenar de congressistes van seguir defensat una realitat alternativa, insistint contra tota evidència que el triomf de Biden no havia sigut net.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

En l’acabat de publicar poemari ‘Si esto sirviera para hablar del río. Diario poético del año de la pandemia’ (Franz Microediciones), el meu amic Gonzalo Sánchez-Terán inclou un poema titulat ‘Setanta millones de racistas’. Va ser escrit fa quatre anys. Ara només ha hagut de canviar les xifres. Explica: «El matí del 3 de novembre del 2020 més de 72 milions de ciutadans nord-americans es van aixecar del llit i van decidir lliurement que volien escollir com a president del seu país un home que havia fet del racisme descarnat una de les grans banderes de les seves campanyes i del seu mandat, si no la principal. Com han demostrat diversos estudis (Oberhauser, Krier, i Kusow, 2019; Schaffner, 2018) els sentiments racistes han sigut determinants per a bona part dels votants de Trump. A la resta no els va importar que el seu candidat hagués ordenat engabiar dotzenes de milers de nens, alguns de dos i tres anys, separant-los dels seus pares a la frontera.» 

Trump ha fundat la seva carrera en la mentida, en el que anomena «veritats alternatives». I milions de persones de la principal potència de la Terra han comprat aquesta realitat. La raó ja no juga cap paper, ni la ciència. Creuen el que el seu líder proclama: «el millor president de la història». És lògic que titlli els periodistes (com hauria fet amb Mencken) d’«enemics del poble». Perquè demostren que menteix més que parla. Així moren les democràcies, així agonitza la democràcia a Amèrica. Molts republicans que van sostenir la política i les mentides de Trump fins a l’hora 25 van rectificar quan el bomber en cap havia decidit com un nou Neró afegir gasolina al foc que ell mateix havia encès «per defensar la Constitució». Un cop d’Estat postmodern. Com el que es va intentar donar a Catalunya sota l’aparença d’una defensa d’una democràcia basada en les emocions. I sabotejant la llei amb una lectura torta de la llei. Des de dins. Les paraules tenen conseqüències. Així s’alimenta el feixisme. Mentre no som capaços, com Mencken, de veure la història burlant-se de la nostra estupidesa, repetint-se com una farsa tràgica.