A peu de carrer
Dies a mitges
Ens veiem però no ens podem tocar, com fantasmes, vius i morts alhora, com el gat de Schrödinger a la seva caixa
GRAFCVA5981 VALENCIA 17 06 2020 - Una interna en una residencia de mayores abraza a su sobrino a traves de un plastico habilitado para que los familiares se puedan dar su primer abrazo desde hace tres meses debido al estado de alarma decretado por la pandemia del coronavirus EFE Biel Alino /
És el dia de Reis a la tarda. A la Rambla de Sabadell hi ha aquella electricitat dels dies previs de Nadal, quan la gent feia cua a les botigues i se saludava des de lluny. De fet, semblaria Nadal si no fos perquè en lloc de carregar bosses la gent porta les mans a les butxaques.
–Aquest any sembla que tot va a mitges. El Nadal ha arribat i ja ha passat, i no sembla ni una cosa ni l’altra.
El pare i jo fem cua a una fleca cafeteria. Hem quedat el dia de Reis perquè amb les noves mesures no sabem quan ens tornarem a veure. La cua avança a pas de tortuga, la gent demana cafès per emportar, croissants, barres de pa enfarinades com si els hagués nevat a sobre. Som impacients, esperar no ens agrada gens. El pare mira quanta gent tenim davant i després es gira cap a la terrassa, amb les taules i cadires embolicades en cinta de plàstic com si s’hagués comès un crim, es queixa que ja no podem ni prendre un cafè en condicions.
–El dia de Sant Esteve ens vam aixecar i no sabíem quin dia era.
L’any que ve anirà millor, li dic poc convençuda. El pare sospira i em pregunta per la feina. La feina li preocupa molt, la seva i la nostra. Té 60 anys i no ha gastat ni un dia d’atur des que va començar a treballar, amb 14, en un taller mecànic. Ens toca i demanem un parell de cafès per emportar. El pare torna a mirar-se la terrassa amb tristesa. Baixem per la Rambla. El cafè ens escalfa les mans i la cara, li dic que no està malament passejar amb un cafè a les mans quan fa tant fred, i ell riu.
Una estona després l’acompanyo al cotxe i ens acomiadem. Em resulta estrany pensar que fa gairebé un any que només abraço el meu nòvio i els gats. Sí que és veritat que tot va a mitges, ens veiem però no ens podem tocar, com fantasmes, vius i morts alhora, com el gat de Schrödinger a la seva caixa. El pare baixa la finestreta, arrenca i mentre marxa treu el braç per la finestreta i somriu, vinga, ja queda menys.
