‘Perconsegüents’ i ‘enconseqüències’

Pedro Sánchez diu molt «en conseqüència». Quan s’intercepta la falca, ja no es pot deixar de sentir. La posa aquí i allà –en conseqüència això, en conseqüència allò altre–, igual que Felipe González repartia ‘perconsegüents’, que era una expressió ben semblant. Tampoc fa falta ser Sigmund Freud per entendre per què els passa: dels presidents s’espera que aportin una mica de sentit. El que Sánchez anuncia ho ha de fer dins d’un pla o, com a mínim, d’un relat, com el fruit d’una conseqüència lògica, que és just el que s’ha emportat la pandèmia: el sentit que tenien les coses.

Hi va haver països al principi que es posaven com a exemple per als altres. Però els que van ser exemplars en la primera onada van ser arrasats pel virus en la segona. Així passa amb les comunitats: n’hi ha que, sense prendre altres mesures, han passat de la menor a la incidència més gran. N’hi ha que han aplicat les restriccions més severes i, a canvi, s’han emportat la pitjor pressió hospitalària. Els polítics i els mitjans hem enviat missatges contradictoris i el que semblava lògic de sobte deixava de ser-ho. Era –és– difícil entendre el que passava perquè, en realitat, ningú té explicació a tot. Era –és– impossible trobar una sola raó sense que apareguin interpretacions creuades, aquest sí que és un gerundi llarg: encara estem aprenent, en el procés de saber.

El que la pandèmia va discutir és que hi hagués ‘enconseqüències’: segur que tot té explicació, però és difícil trobar-hi sentit. I com que estem acostumats a entendre la realitat com si fos una sèrie, demanem a la vida que tingui la lògica d’una trama com si hi hagués guionistes o, pitjor encara, com si els guionistes haguessin de ser els polítics –que farien un guió previsible, al gust de les enquestes. Per això, en la gestió política de la pandèmia, l’acte revolucionari no es troba en els eslògans ni en els temps verbals, sinó en l’honestedat, que implica reconèixer que fem el que podem. És pobre com a eslògan, però és el que hi ha. Tan simple i tan difícil en un país que, més que polititzar-se, ho ideologitza tot. Fins i tot els sentiments.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Si un dirigent admet que arriba fins on pot, el de davant –sempre n’hi ha un al davant– criticarà la seva incompetència. És una vella pulsió que converteix en ideologia qualsevol element. Per a alguns i els seus bots, les vacunes són ideologia. I les restriccions. Espanya és una ideologia. Ho són fins i tot els adhesius, especialment si emboliquen un palet d’injeccions. Ho són les banderes, les polseres, les mascaretes. Perquè la ideologització exigeix un exhibicionisme simbòlic que mostra i que alhora assenyala: pretenen que no significar-te t’acabi significant, que és un altre gerundi que no s’acaba mai.

Així, en fi, s’impedeix qualsevol debat perquè, en lloc de proposar arguments, proposen creences i emocions. O teories de la conspiració, que creixen quan falten les explicacions irrefutables. No n’hi ha, perquè estem en ple procés d’assaig i error, exigint als científics la pressa que no vam tenir a l’afegir-nos a les seves queixes per la falta d’inversions. Fins que ells trobin les respostes, el repte serà separar els tres camps com si fossin els tres poders d’un Estat: els fets, les ideologies i les creences, perquè la barreja fa confondre les proves i sobretot els errors amb actes de mala fe. Això és el que sí que té sentit per a alguns i, per tant, conseqüències per a tothom.