L’erosió de la democràcia

La turba variada que dimecres va assaltar el Capitoli va acabar amb la pretesa excepcionalitat nord-americana. Si del president George W. Bush es va dir que estava «gairebé genèticament imbuït de la idea d’una superioritat moral d’Amèrica» (Alain Frachon i Daniel Vernet), del seu deure messiànic de sembrar la democràcia, tot i que fos recorrent a la força, la incitació de Donald Trump a ferir la sobirania popular ha acabat amb l’últim mite de l’edat de la innocència nord-americana, si això no s’havia consumat abans. «Vam pensar que érem diferents, millors, fins i tot excepcionals», escriu Sergio Peçanha a ‘The Washington Post’, «però aquí estem».

La llavor per arribar a aquest «aquí estem» es va plantar amb el recolzament dispensat per l’‘establishment’ del Partit Republicà des de l’instant en què va decidir recolzar l’emergent Tea Party fa poc més d’una dècada. Els ideòlegs neocon van trobar un espai de confort per als seus designis en aquesta barreja de desconfiança extrema amb el poder federal, conservadorisme a ultrança i impugnació general dels professionals de la política, una atmosfera que va permetre a personatges àgrafs com Sarah Palin aspirar a la vicepresidència dels Estats Units. L’arribada al pont de comandament d’un personatge com Trump va ser només cosa de temps; la crisi financera del 2007-2008 i el mal que va infligir a les classes mitjanes van fer la resta.

Somnis alimentats

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

El pas següent, la decadència de la raó (Alfonso Armada, en aquestes pàgines), va permetre l’agressió al Parlament, la repercussió del qual anirà més enllà dels Estats Units i alimentarà els somnis dels que busquen erosionar els règims democràtics, exaltar el nacionalisme i desprestigiar el veïnatge universal alliberat de diferents formes de supremacisme blanc. L’escomesa de Trump i els seus seguidors contra les institucions ha sumat els Estats Units a la llarga llista d’escenaris amb líders que, com resumeix l’analista Amanda Taub, pretenen desmantellar el sistema «per retirar les restriccions al seu poder». Grosso modo s’ha concretat el temor expressat a principis d’aquest segle pel sociòleg Alan Wolfe: «La possibilitat que ja no sigui possible l’estabilitat democràtica que ha mantingut al país unit des de la guerra civil».

D’aquí que l’estupor causat per les imatges difoses per les televisions de tot el món no tinguin un efecte dissuasori, sinó estimulant per als qui a tot arreu van acollir la victòria de Trump el 2016 com un triomf propi. En l’aldarull hi va haver més aviat un ingredient incitatiu per a l’extrema dreta que segueix els ensenyaments que durant el mandat de Trump han procedit de la Casa Blanca; en aquesta momentània vulneració de l’ordre constitucional hi ha una pista per seguir pel populisme ultra en entorns menys sòlids que el nord-americà per preservar l’ordre democràtic. Tot el que procedeix dels Estats Units té un enorme poder de penetració, i el trumpisme no n’és una excepció: la seva influència no ha deixat de créixer els últims quatre anys i els successos de dimecres potser l’hagin reforçat.