Obituari
Estimat amic, tornarem a París
Josep Maria Loperena era la més pura essència del que entenem per ‘un senyor de Barcelona’, aquesta classe rara, valuosa i pràcticament extingida
El vaig conèixer als 70. El teatre va ser el primer nexe. Ell estava acabant una llarga i fructífera trajectòria com a director escènic. Amb el Teatre Nacional havia recorregut tota l’Espanya invertebrada. A Barcelona cap teatre li era aliè. El desaparegut Moratín del carrer Muntaner sobretot. Les matinades ens quedàvem de sentinelles a Boadas, i a la també volatilitzada cocteleria Rafael... Ja emergia el seu altre jo, el d’advocat laboralista implacable i de primera –-fill d’advocat, net de notari—sempre al costat de la part més dèbil i fràgil d’una empresa: els treballadors, la massa assalariada com solien dir llavors els incipients neoons. Va tenir un paper molt rellevant i valent en la defensa de Joglars, sotmesos a judici militar sumaríssim per ‘La torna’. Passaven els anys i Loperena, per al que d’ell poguessis necessitar, sempre estava allà.
Tenia un sentit de l’humor afilat i una ironia brillantíssima. Ens reuníem a la seva casa de Consell de Cent i desplegava una pantalla, que cobria de dalt a baix tota la paret del fons de la sala, i ens ho passàvem pipa revisant i disfrutant pel·lícules eternes. Acabàvem al bar del Majestic, o al Jazz Club de la Ronda Universitat, que estaven a quatre passes. En els nostres dies de vacances solíem viatjar junts. En una cocteleria de la Via Veneto de Roma, les bales de plata ens posaven sublims. A Lisboa ens entrava una gran melancolia amb els fados de l’extraordinari fadista Antonio Rocha. Però els Caps d’Any els solíem passar a París. Ell, la seva dona Gloria Martí, i el seu fill Txema tenien un apartament a Le Marais, i nosaltres, que anàvem en tropa –la meva dona Xita, els nostres fills Blai i Aleix, la nostra nora Maria i des del 2012 també el nostre net Marc—ens allotjàvem en un hotelet de la rue Turenne, veí a la Place des Vosges. Acomiadàvem les últimes nits de l’any submergits en els musicals del Châtelet, del Mogador, del Comèdia Mugler Follies... i sempre, sempre, una visita il·lusionant i obligada a Le cirque d’Hiver que la família Bouglione té instal·lat a la rue Amelot. ¡Ah! Tot i que Loperena i jo ja érem calbs, el nostre riure era el més infantil.
Aquests últims tres anys del delirant ‘via crucis’ del procés ens havíem distanciat una miqueta. La puta política. Però només una miqueta. El pitjor ha sigut la Covid, que ens ha deixat orfes d’abraçades i de rialles. Algú va dir una vegada de Loperena que, a més d’haver nascut a Algüaire, era la més pura essència del que entenem per «un senyor de Barcelona», aquesta classe rara, valuosa i pràcticament extingida. Per a mi i la meva família ha sigut un amic que no ens ha fallat mai. Estimat Loperena, no hi ha comiat. No te n’has anat. A tot estirar un ‘à bientôt’. Tornarem a París.
