DESPRÉS DE LES ELECCIONS
Trump, Pessoa i el narcisisme
Els escollits no surten necessàriament d’una urna. No importa que milions de ciutadans hagin agafat la papereta que porta els seus noms
Els primers dies de desconfinament, un llibre em va acompanyar al parc: ’Diarios Completos’ de Fernando Pessoa (Hermida Editores). La seva lectura, al Retiro, es va tornar un mirall rar. A les seves pàgines, veia l’autor passejar per Lisboa de vegades sense direcció, altres amb rumb, en ocasions inapetent, sol o acompanyat, però sempre interromput. Al meu voltant, no obstant, tothom corria: malles, ronyonera i esportives s’havien convertit en el remei perfecte contra el confinament.
Llegint Pessoa vaig aprendre alguns avantatges de no anar de pressa: ni treballant, ni opinant, ni fent un duel. També vaig comprovar que el narcisisme pot ser bo: d’haver-me practicat una vivisecció com les que es feia el portuguès gairebé diàriament, m’hauria allunyat jo també del tot i per sempre de malles, ronyonera i esportives. Em vaig perdonar ràpidament –estimar-se molt també consisteix en això– dient-me que en un món que confon el «tots som iguals» amb la «democràcia», és normal que fins i tot la gent assenyada faci el ridícul almenys una vegada a l’any. O cada quatre. És clar que som iguals: davant la llei i les urnes, no dins d’unes malles.
Observant el més derrotista dels poetes en prosa, vaig concloure que existeix gent escollida. Uns per a la fama i altres per a l’oblit, posteritats en realitat molt semblants. La majoria de les persones som anònims sense brillantor, amb vot però sense veu. No amb una de rellevant. Això sí que és democràcia. Com podem exposar a qualsevol lloc qualsevol idea que improvisem, creiem ser escriptors, pensadors, artistes o pitjor, millors polítics que els que ens governen, quan l’únic que tenim en comú amb ells és la pell fina.
Pessoa sí que va ser un escollit. Potser d’una manera trista, funcionarial, grisa i massa discreta. Però seguint les seves aventures també em vaig adonar que el que diferencia un narcisista creatiu d’un de nociu, a part de la velocitat, és el volum. A més de córrer, acostuma a parlar massa i en un to alt. Pessoa callava bastant perquè odiava una mica el món. També perquè dubtava molt. I qui dubta, es fragmenta. A veure, que algú respongui: ¿Quantes miques caben en un eslògan? Cap: només frases gruixudes, irrompibles, pètries. Això és Donald Trump, una cosa que hi cap en un crit.
Els escollits no surten necessàriament d’una urna. No importa que milions de ciutadans hagin agafat la papereta que porta els seus noms. Ni que hi hagi gent capaç de vestir-se de bisó per convertir en sang les seves paraules furioses. Pels seus crits i les seves formes, diria que Trump és un de tants. Algú que ho vocifera tot perquè no s’agrada gens. Només cal veure l’afany que ha posat a semblar el que no és. Triomfador, seductor, escriptor, president. Sempre per força, mentint o pagant. Fins i tot per perdre –eleccions i vergonya– ha recorregut a la violència enviant al Capitoli els seus cabestres.
«La lucidesa consisteix en una indisposició cap a un mateix», va escriure Pessoa. I si li féssim cas, electors i escollits, cremaríem les malles.
