El primer de la classe o de com els EUA van creure poder donar lliçons de democràcia

Durant la guerra freda, l’URSS convidava els estats de l’Est a seguir l’anomenada democràcia popular i els EUA recomanaven als seus optar per la democràcia liberal. Les diferències eren clares, però durant les últimes dues dècades, i cada vegada més, els dos models s’han anat desdibuixant i barrejant. En el món acadèmic i de l’anàlisi política ja fa temps que es va començar a utilitzar «democràcia il·liberal» per referir-se a la Federació Russa, hereva de l’antiga URSS. Passa el mateix amb la República Popular de la Xina, que, tot i que juga en primera divisió i pràcticament és la superpotència mundial en producció i liquiditat financera, difícilment es pot considerar democràcia sota l’estàndard occidental. El seu reduït sistema de drets i llibertats i la inexistent pluralitat política són incompatibles amb ella. 

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Ara bé, els EUA han continuat defensant que és la democràcia més consolidada, la més lliure i la més robusta del panorama internacional. I ho ha fet durant dècades, com dèiem, mentre soscavava governs no afins amb mètodes opacs, enviava tropes per fer decantar eleccions, aprovava o eliminava acords comercials concrets per pressionar candidats a l’Amèrica del Sud, a l’Àsia central o a l’Àfrica austral. Aquestes lliçons de democràcia plena i lliure les feia sempre davant de tota la classe, fent saber a la resta d’alumnes qui era mal estudiant i per què no s’havia de seguir el seu exemple, humiliant líders estrangers i les seves poblacions per l’elecció que haguessin fet. 

Així arribem al final de la presidència de Donald Trump. Després de quatre anys avivant la polarització i l’odi entre grups socials, trencant les normes establertes, els acords arribats i les dinàmiques habituals a nivell internacional, Trump no seria un bon perdedor. Els fets al Capitoli tenen conseqüències molt més enllà de Washington D.C. Cap democràcia és perfecta, però totes han de tenir unes línies vermelles: les institucions han de poder reaccionar i protegir l’Estat. Compte, no el Govern, com exigeixen els trumpistes, sinó l’Estat. Qualsevol Govern ha de ser temporal i renovable. La gestió que es faci dels fets del Capitoli marcarà un precedent molt important a nivell internacional, tot i que els fets fins ara ja ho indiquen: un grup d’homes blancs, armats i clarament amb intencions violentes pot acostar-se fins al cor de la sobirania nord-americana amb una resposta tèbia i lenta dels mecanismes d’alarma. El missatge està clar: la democràcia lliure ho és encara només per a alguns, que són els de sempre. Les institucions nord-americanes han de ser fermes i contundents amb la reacció i acceptar que no poden donar lliçons a ningú, però la resta de països hem de reconèixer els nostres tics il·liberals per no permetre’ls.