Coses de xavals

La intolerància de nou encuny, la d’Angeli, la de Trump, i la d’aquells que campaven a la regalada al Capitoli, es recolza en la indulgència d’una societat que no vol assumir que els seus fills més estimats puguin ser capaços de qualsevol mal. I que a més ha vestit aquesta intolerància de victimisme i resposta al sistema, en un mecanisme del qual no ens falten exemples més pròxims. Allà on el vell feixisme aspirava a aconseguir el poder, els nous totalitarismes es disfressen de transgressió, que ha de ser contemplada amb empatia, tot i que en realitat traspuïn privilegi social. Tal com s’ha assenyalat aquests dies, si Jake Angeli no hagués sigut blanc, difícilment hauria entrat impune al cor de la democràcia nord-americana, i molt menys hauria sortit d’allà indemne. I entre els assaltants del Capitoli es troben molts exemples de classe mitjana i mitjana alta, i no tants d’aquesta ‘white trash’ marginada que se’ns va dir una mica fàcilment que havia empès Trump a la victòria. Una part de la societat, com la mare d’Angeli, que ja no creu en aquella frase atribuïda a Truman sobre el dictador Somoza que «són uns fills de puta, però són els nostres fills de puta». Perquè els seus fills són exemplars i dolços, i per això ja no necessiten caputxes ni màscares, sinó bon menjar orgànic.