En el nom del virus

Però resulta obligat fer anotacions a peu de pàgina, més enllà de les dades epidemiològiques, per explicar que Catalunya sumi una nova paradoxa a la seva voluminosa col·lecció: el país on les urnes han adquirit un valor totèmic mostra una mandra extrema quan el calendari obliga a posar-les.

La ganduleria sobre aquesta convocatòria electoral és antiga. El gener del 2020 Quim Torra va sacralitzar el final de la legislatura des del punt de vista polític afirmant que el seu Govern no tenia recorregut i que després de l’aprovació dels Pressupostos convocaria eleccions. No només no ho va fer sinó que, en l’agonia del seu mandat, va viatjar a Cotlliure i va pactar amb Carles Puigdemont allargar una legislatura moribunda. Acceptava així que el Govern quedés en precari enmig d’una pandèmia de resultes de la seva inhabilitació, tan exagerada com previsible.

Aquest pacte es va fer per preservar la salut, però no la dels ciutadans sinó la de JxCat, que necessitava temps per fer els seus deures congressuals i decidir candidat. Va arribar després un altre pacte, aquesta vegada gràcies a ERC . Els republicans es van avenir a firmar un document privat amb JxCat en el qual els poders ja limitats del vicepresident en funcions de president –com van acordar denominar Pere Aragonès– quedaven des del punt de vista polític encara més restringits. ERC no va estripar les cartes quan podia fer-ho. ¿Per què? Tampoc va ser l’interès general el que va predominar en la seva decisió. Es va mantenir indolent perquè la seva estratègia electoral passava i passa per no donar mostres d’impaciència a voler guanyar les eleccions, temorosos que això els pugui treure vots.

Tot això és passat, es dirà. I és veritat. Però és obligat recordar-ho per tenir present per què a Catalunya el que hi ha encara en aquestes dates és un Govern sense president, sense lideratge i sense confiança entre els seus membres. No és per la pandèmia. És perquè han predominat els interessos de partit a l’hora de decidir. S’ha d’afegir a això que en el circ de la política no és una novetat, és molt habitual. Però com sí que és excepcional ajornar uns comicis convé refrescar-ho per no perdre’ns al camí que ens ha portat fins aquí.

Ara, rere les cortinetes del Govern i dels grups parlamentaris hi ha nens i nenes aixecant el dit per explicar que han sigut els altres i que ells volien celebrar les eleccions. Ximpleries de microscopi. El resum és que JxCat i ERC han demostrat no tenir cap interès a respectar la data de les eleccions i se senten còmodes adormint el procés electoral.

Notícies relacionades

Les patronals i els sindicats exigeixen al Govern no posposar les eleccions del 14-F

Per un turisme sostenible i raonable

El Govern compta, a més, amb la complicitat de Ciutadans, el partit líder de l’oposició que és el primer interessat a allargar la legislatura. A ningú li va malament una pròrroga quan el seu projecte polític està en plena descomposició i el que té per davant és semblant a una odissea. Tampoc aquí res nou. Oposició i governs coincideixen sempre quan del que es tracta és de protegir el patrimoni. El de Ciutadans són els seus 36 diputats, la majoria dels quals s’evaporaran amb el recompte electoral quan sigui que finalment es voti. No estranya, doncs, que els taronges no vulguin posar fi al seu estiu particular. Els altres, Síndic de Greuges inclòs, no tenen més remei que pujar al carro i caminar en la direcció que assenyala el traginer. El que es decideix en nom del virus no és discutible.

Com que fa uns dies que parlem dels Estats Units no està de més plantejar un fals dilema per imaginar quina seria la nostra resposta. Trump no tenia competències per promoure un ajornament de les eleccions nord-americanes. Però imaginin per un moment que hagués treballat activament aquesta possibilitat. ¿Quines haurien sigut les opinions majoritàries a Catalunya sobre això? Exactament les que vostè està pensant.