La independència, sempre amb la majoria

No podem fer la independència contra la meitat del país. Certament. No és la meitat del país qui creu que els catalans han de decidir el seu futur polític per mitjà d’un referèndum. És a l'entorn del 80%. No és la meitat del país qui creu que l'Estat espanyol hauria de respectar l’exercici del dret a l’autodeterminació de Catalunya. És molt més del 50%. No és la meitat del país qui diu que, si d’un referèndum d’autodeterminació en surt una majoria favorable a la independència, cal acceptar-ne el resultat. És prop del 80%.

Sempre hem proposat fer la independència com la fan les democràcies: a les urnes. Deixant que decideixin els ciutadans, que per a alguna cosa ho són. Per exercir, entre d’altres, els seus drets polítics. Sempre hem proposat fer-la de la manera com ho han intentat fer el Quebec i Escòcia, nacions que tenen la sort de pertànyer a veritables democràcies.

El problema ve, per tant, del fet que l’Estat espanyol no accepta el principi democràtic, a diferència del Canadà o el Regne Unit. Aquell principi que diu que cal permetre –i acordar– la celebració d’un referèndum d’independència quan, en el territori de l’Estat que es vol independitzar hi ha una clara majoria partidària de celebrar-lo. Una clara majoria que a Catalunya ha quedat acreditada de manera reiterada -tant en escons com en vots- com a mínim des de les eleccions al Parlament del 2012.

El problema, per tant, no és que no en siguem prou. La majoria dels catalans favorables al principi democràtic supera molt de llarg el 50%. La negativa de l’Estat espanyol no està condicionada per quina sigui la majoria partidària del principi democràtic. Ni tampoc per quina sigui la majoria partidària de la independència. Sobren les declaracions de dirigents polítics espanyols –passats i actuals– que afirmen clarament i taxativa que tant els fa que siguem el 50%, el 60% o el 70%.

La seva excusa eterna és la unitat territorial de l’Estat consagrada a la Constitució. Uns límits constitucionals que s’inventen, que existeixen tant o tan poc com en els casos del Canadà i del Regne Unit, estats que en nom del principi democràtic van trobar la manera de sobreposar-se a les seves respectives suposades barreres legals. I com que no tenen resposta democràtica a un conflicte polític, la seva perversa interpretació de la Constitució esdevé inevitablement en la justificació de l’única resposta que contemplen, que és la penal.

La majoria qualificada que ens cal és aquella partidària de resoldre aquest conflicte polític entre Catalunya i Espanya votant. I aquesta ja la tenim, de sobres i des de fa anys. Un cop assumit això, ¿cal també una majoria qualificada a favor de la independència per tal que aquesta decisió sigui legítima? Hi ha qui diu, amb la millor intenció: «Una meitat dels catalans no pot imposar la independència a l’altra meitat». El problema d’aquesta afirmació és que també val sensu contrari: «Una meitat dels catalans no pot imposar l’autonomia a l’altra meitat».

Afavorir l’statu quo o no

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Quan les preferències lliures dels ciutadans davant una qüestió tan transcendental com aquesta, totes igualment legítimes, es divideixen pràcticament per meitats, ¿quina és la preferència que cal respectar? ¿Per què per fer la independència cal ser més de la meitat? ¿Per què per seguir amb l’autonomia no cal? ¿Per què per canviar les coses cal una majoria reforçada i per mantenir-les tal com estan n’hi ha prou que ho vulgui una minoria?

Fa anys que discuteixo amb amics i coneguts per què no soc partidari d’exigir una majoria qualificada del ‘sí’ en un referèndum d’independència. La raó és molt senzilla: perquè no soc conservador. Quan es proposa que «un canvi tan radical com la independència» hauria de requerir una majoria reforçada per tirar endavant, s’està defensant que cal penalitzar el canvi i que cal privilegiar l’statu quo legal –en el nostre cas, l’autonomia–. Els que es dediquen a la filosofia política d’això en diuen donar «preferència normativa» a l’statu quo. És el que es coneix com la posició «conservadora»: la dels que pensen que l’statu quo té un valor normatiu per si mateix, perquè és, per definició, millor que el canvi. L’altra posició és la que la filosofia política defineix com la «neutral». És la dels que pensen que tant el canvi com la conservació són opcions igualment legítimes i que, per tant, no s’ha de donar «preferència normativa» a ningú i, en conseqüència, n’hi ha prou amb la meitat més amb un dels vots vàlids per legitimar la independència. Jo em reclamo d’aquests.