El perill de les bombolles
Que no se t’atrofiï l’empatia
Quan els nostres cercles socials es redueixen, el ‘nosaltres’ ressorgeix amb molta força i això sempre va a compte de la separació dels ‘altres’
El que ens uneix com a societat és preciós i fràgil alhora. La confiança es construeix a foc lent, però es trenca en un sol moviment. La imperant distància física i l’organització de la nostra vida en l’òrbita de bombolles definides i estables ens convida a habitar un paisatge homogeni i redundant. Tot i que ens entossudim a viure aquesta situació com a transitòria, hi ha fractures silencioses que comencen a penetrar la nostra experiència davant allò aliè, allò diferent, que no encaixa amb la nostra manera de veure el món. Al principi se’ns fa confortable –que bé estalviar-se la clàssica discussió incòmoda de Nadal al ser pocs–; quan es manté correm el risc de convèncer-nos que la nostra veritat és la normal. Fa un any els nostres cercles socials eren més amplis i casa nostra estava més oberta. Dèiem que on en mengen sis, en mengen set i ara fem precisos comptes per a tot. Si som les nostres interaccions i cada vegada en tenim menys, el resultat és que els vincles estrets es reforcen, i la resta es debiliten. El ‘nosaltres’ ressorgeix amb molta força i això sempre va a compte de la separació dels ‘altres’. Són males notícies per a l’empatia i la tolerància i, per tant, per a la cohesió social.
La veritable distància social creix quan els cossos de circumstàncies diverses deixen de compartir espais, tot i que siguin fortuïts. Prenguem per exemple un vagó de metro un dilluns en hora punta. Ja no hi trobarem aquell que s’ha pogut muntar l’oficina a casa. Tampoc viatjarà en aquest vagó el que tingui flexibilitat horària, ja que es pot protegir triant una altra franja per desplaçar-se. Tampoc trobarem el que tria ara el vehicle privat en lloc de transport públic. Sí que s’hi reuniran, en canvi, totes les persones que comparteixen la falta d’alternatives. Podem fer l’exercici amb els altres espais de la nostra vida, i veurem que passa el mateix. Mark Manson escrivia fa uns dies sobre el Gran Filtre Social, amb referència a les bretxes intergeneracionals que ens queden com a herència del primer any de pandèmia. Hi ha dos grups que es dibuixen com intocables entre si i pels altres: joves i persones grans. Els primers, per temeraris, titllats d’inconscients per absència de percepció de risc; els segons, per vulnerables. No hi ha dubte, és important prendre les mesures necessàries per protegir i protegir-se, però és fonamental cuidar com s’expliquen. Les etiquetes, els prejudicis i les simplificacions ens permeten entendre’ns més ràpid, però no necessàriament millor. Una cosa és la malaltia, i una altra de molt diferent són les construccions socials que es generen al voltant.
Si sumem un context d’incertesa, una crisi de múltiples arestes i l’individualisme alimentat pel sistema capitalista en què vivim, tot apunta a la polarització i el campi qui pugui. Com diu Naomi Klein, ara és el moment de fer l’impossible per canviar aquest mal guió. I jo hi afegeixo, quedar-nos sense la capacitat de teixir ponts entre veritats, és sens dubte el pitjor final imaginable. La bona notícia és que res està escrit. Acabem d’estrenar any, i hi arribem amb esperança i ganes de girar full. Segur que a la llista de nous propòsits ens hi cap algun més. Escriu Arthur Brooks en el llibre ‘Love your enemies’ que el menyspreu a allò oposat és el que pot enfonsar un país sencer. Les diferències són un valor, però llançades ideològicament i creuades amb les desigualtats, són la manera més silenciosa de minar l’estructura social. Per a aquest 2021 em proposo trencar la comoditat del consens. Vull escapar-me del filtre social i activar l’empatia amb una cosa tan senzilla com connectar de tant en tant amb persones que he conegut per alguna casualitat fortuïta i que són la meva porta d’entrada a universos radicalment diferents al meu. No coincidim en valors, ni en gustos, ni en hàbits, però mentre ens puguem parlar, escoltar o llegir, estarem evitant que l’alteritat perdi el rostre i es torni abstracta. Deshumanitzar allò diferent ens atrofia la tolerància, perquè des de la distància és molt més fàcil consolidar prejudicis que prestar atenció.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
