El Dia de la Marmota

Ara bé, quan sona el meu despertador biològic, ni em fan l’esmorzar, ni cada 2 de febrer veig la marmota als carrers de Punxsutawney –Pennsilvània–, ni molt menys m’espera la Rita amb un somriure. Soc al meu llit de l’Hospitalet, surto amb l’estómac buit i despentinat per anar a buscar el tren, i amb les ulleres –encara entelades– repasso lúgubres notícies al mòbil. Només és llavors quan descobreixo que, com el Phil, també em trobo atrapat en el temps: des de terraplanistes en ple segle XXI, passant per persistents negacionistes del canvi climàtic global, fins a convençuts que la campanya de vacunació per a la Covid-19 és una conspiració internacional. ‘Llamp de rellamp!’ com sol renegar el meu capità Haddock. No m’ho puc creure, ¡visc al Dia de la Marmota!

A principis del 2020 va començar el confinament a causa del SARS-CoV-2 i, com a bons feligresos, ens vam encomanar a la ciència: vam resar perquè hi hagués un metge a prop i que les viròlogues ideessin, a la velocitat del llamp, noves vacunes guaridores. Com canvien les coses quan veus les orelles al llop. En perfecta comunió, tant a les esferes més altes com entre la ciutadania expectant, per fi vam elevar la ciència als altars. Malgrat les recomanacions i restriccions, era igual que assistissis a un míting polític amb petons i abraçades, a una missa freqüentada, a un dinar per a empresaris i càrrecs públics, o a una ‘rave’ invisible. Si agafaves el bitxo ja estaven els metges i sanitaris –que aplaudíem a ritme de Duo Dinámico remasteritzat– perquè ens intubessin en una uci al costat dels que, en el nostre paper de zombis irresponsables, havíem infectat.

A l’«abans del Virus» (aV) vam apallissar la ciència sense pietat, i no només amb retallades pressupostàries, sinó permetent la fuga de cervells. Diners públics llençats a les escombraries. Fins i tot ens en rèiem dient que estudiar oceans, boscos, ocells o estrelles era una cosa exclusiva de romàntics, i que no servia de res contra el que era útil: ficar-nos en embolics polítics, pugnes econòmiques i altres estupideses. Però, miracle. La pandèmia semblava que, per fi, unia els pobles per sobre de l’egolatria de certs dirigents, l’enriquiment personal i les rebequeries entre partits. La lluita contra el virus era el més important, i la ciència es revelava com la millor arma. Tot va ser un miratge.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

No només continuen faltant recursos mèdics, o actuem molt tard a les residències d’avis, sinó que a l’arribar la tan demandada i necessària vacuna (l’únic que tenim per frenar al bitxo) no han sigut poques les veus que reneguen de la seva efectivitat. És fàcil fer-ho quan, fins ara, havíem viscut tranquils; no va ser el mateix per als milions de persones que abans van morir del xarampió, el tètanus, la verola, etcètera. ¿Per què aquesta miopia en vista de la ciència? Mandataris cristians (¿cristians?) clamant perquè ens allunyem de la medicina i busquem la salvació en el culte; si s’ofereixen com conillets d’Índies –cosa que dubto– voto per estudiar l’efectivitat de d’aquesta genialitat. Tertulians mediàtics vinguts a més, que sense tenir ni idea de genètica, et deixen anar en ‘prime time’ que els laboratoris farmacèutics han ficat l’ADN de fetus humans en la composició de les vacunes.

No em podré escapar del Dia de la Marmota ja que, per rematar, han sorgit els ‘nevacionistes’. ‘Filomena’ aterra i descobrim que el canvi climàtic –demostrat per climatòlegs, arqueòlegs, ecòlegs, oceanògrafs, glaciòlegs, etcètera, amb dades empíriques– és posat en dubte per quatre llumeneres que, veient la neu caure, exclamen que l’escalfament global no era res, un acudit, i que millor invertir en esports d’hivern. El dit, continuo atrapat en el bucle temporal de sempre... i sense la Rita.