Noves missions
Cursa per a la conquesta de l’espai
Ens enfrontem a una privatització salvatge de l’espai i a la seva militarització, per la qual cosa urgeix establir regles comunes que la frenin
(FILES) A undated computer generated photo from NASA of Galileo s arrival at Jupiter The spacecraft that has studied Jupiter and its moons for the past eight years is due to take a suicide plunge into the planet s crushing atmosphere on Sunday 21 September 2003 The dramatic end to the Galileo mission is planned to avoid any chance of an unwanted impact with moons that may harbour water and life The destruction of the spacecraft marks the end of an astonishing odyssey that far exceeded the expectations of scientists Galileo produced a wealth of data about Jupiter and its 16 moons EFE epa NASA /
La carrera per a la conquesta de l’espai avança a un ritme frenètic sense que el canvi climàtic o la pandèmia hagin impulsat un ideari comú que limiti la militarització i el mal ús d’aquest bé públic. Si al segle XX els asos de l’espai van ser els Estats Units i Rússia –que va heretar el programa espacial soviètic–, el XXI ha augmentat el nombre de participants: la Unió Europea, l’Índia, el Japó, els Emirats Àrabs Units, el Brasil i, davant de tots ells i disputant el podi als veterans, la Xina.
Pequín potser va arribar tard a la Lluna, però quan a finals del 2020 va aterrar la càpsula de la nau espacial ‘Chang’e-5’ amb gairebé dos quilos de roques i mostres lunars, es va fer evident que la conquesta de l’espai havia iniciat una nova etapa molt més competitiva per explotar els recursos del satèl·lit. Amb aquesta exitosa missió, la Xina ha mostrat tant la seva ambició com les seves creixents capacitats tecnològiques.
Amb el nom de ‘Chang’e’, que la mitologia xinesa atorga a la deessa de la Lluna, Pequín va llançar el 2004 el programa d’exploració del satèl·lit i fins ara ha complert les fites del primer aterratge mundial a la cara oculta (2019) i portar mostres. Hi ha pocs dubtes que també complirà el seu objectiu d’establir una base lunar el 2022.
El president Bush va impulsar el 2005 el programa Constellation de la NASA, que pretenia enviar astronautes i construir una base permanent a la Lluna el 2020. El disseny i la construcció dels nous coets que exigia el projecte van patir repetits retards i Obama, que tenia més interès en Mart, el va rebutjar. Trump el va reprendre i, amb les eleccions ja perdudes, va recolzar el programa Àrtemis de la NASA, per al qual es preparen 18 astronautes –la meitat són dones–, que planeja arribar a la Lluna el 2024 i establir-hi una base permanent.
El satèl·lit terrestre no és l’únic focus d’interès a l’espai. L’atracció de Mart va provocar que al juliol tres països –la Xina, els EUA i els Emirats Àrabs Units (EAU)– s’abraonessin sobre el Planeta Vermell a la recerca de vida actual i antiga. La Xina va llançar la sonda ‘Tianwen-1’, que porta un rover (vehicle tot terreny d’exploració espacial) per analitzar el terra i buscar biomolècules. La ‘Mars 2020 Perseverance’ es va enlairar de cap Canaveral (EUA) amb el rover més desenvolupat que existeix. Quant a la sonda ‘Hope’, la primera missió espacial dels EAU, va emprendre el vol des d’una base al Japó, per explorar l’atmosfera de Mart. Les missions dels tres països preveuen arribar al Planeta Vermell el febrer del 2021. En les mateixes dates d’aquests projectes s’hauria d’haver enlairat el símbol de la cooperació entre Rússia i la Unió Europea, la ExoMars, però la Covid-19 va posposar el llançament fins al 2022.
Tot aquest desplegament és estatal, però així que l’exploració perd el seu caràcter filantròpic i els governs afronten la pressió pressupostària, augmenten les empreses amb fortes inversions en el desenvolupament còsmic, des de naus de transport fins a prospeccions de metalls en asteroides. Això significa que ens enfrontem a una privatització salvatge de l’espai, per la qual cosa urgeix establir regles comunes que la frenin.
A més, les missions lunars i marcianes no són l’únic imant galàctic. Pequín afirma que el seu programa té finalitats pacífiques; Washington el rebutja. Segons el Pentàgon, la Xina i Rússia miren d’armar l’espai «per reduir l’efectivitat militar dels EUA i els seus aliats».
Els enormes avenços tecnològics de la Xina van portar Trump el 2019 a crear un nou cos militar: la Força Espacial dels EUA, que estarà sota el control de la Força Aèria. «Enmig de les greus amenaces a la nostra seguretat nacional, la superioritat a l’espai és absolutament vital», va afirmar.
La competició en el desenvolupament de míssils i coets és tremenda. Al desembre es va enlairar el nou ‘Llarga Marxa 8’, que va portar cinc satèl·lits i amb el qual Pequín vol augmentar la seva participació en el mercat de llançaments espacials. Una variant futura d’aquest coet serà reutilitzable i se situarà a l’altura de la sèrie Falcon, fabricada per la firma nord-americana SpaceX. Al maig, SpaceX va ser la primera empresa privada que va col·locar gent en òrbita i assegura que portarà turistes a Mart.
Notícies relacionadesAl seu torn, Rússia va posar en servei el 2019 el primer míssil hipersònic intercontinental que, segons Putin, és capaç de travessar tots els escuts antimíssils existents. En un comunicat conjunt, Pequín i Moscou es van comprometre a augmentar la cooperació en l’exploració i tecnologies espacials per contrarestar la pressió dels EUA.
De la visió comuna de l’espai s’ha passat a una espècie d’última frontera, cosa que impulsa la creixent privatització i militarització, que urgeix controlar abans que desencadenin una esfereïdora guerra espacial.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
Rússia Univers Brasil Japó Índia Xina Estats Units Unió Europea
