Iñaki s’allibera

Que Iñaki Gabilondo Pujol (Sant Sebastià, 19/10/1942) hagi decidit deixar de comentar l’actualitat a la SER, com feia des d’un pretèrit ja indefinit per als seus oients és doblement significatiu. I pertorbador. Tant per al periodisme com per a tot allò que se serveix d’aquesta professió a fi d’abastar el seu actual objectiu: que la ciutadania sàpiga ja no què passa, sinó com i més concretament per què succeeix. En paraules molt més senzilles, explicar a la gent allò que passa a la gent, que és com Eugenio Scalfaro va definir el treball que tants sabors agredolços produeix als qui intentem digerir-lo.  

Són avui tantes les vies per accedir directament als fets, és tanta l’acumulació d’impactes, que per protegir-se de la sobredosi una part dels destinataris de la informació s’han instal·lat a la bombolla de la seva conveniència. Aquella en què només entra el que consideren afí i creuen apropiat. Cosa que no obliga a pensar massa, ni, sobretot, a dubtar, no fos que haguessin de canviar de criteri i d’haver de decidir, és molt més còmode que aquesta àrdua tasca arribi lliure d’errors propis del risc. Una altra herència que Donald Trump deixa als seus seguidors i èmuls, malgrat el tardà rentat de mans dels responsables de les xarxes sobre les quals va construir la seva revolució. I d’aquelles iniciatives, el contagi mundial d’una fal·laç manera de seduir sense intermediaris, fent creure que el missatge directe, com que és net és immaculat.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

Per això diu Iñaki que ara hi ha molta gent que té opinió fins i tot sense necessitat d’informació. Actualització d’una frase de Josep Pla, segons la qual, com que és més difícil descriure que opinar, tothom opina. I com a Gabilondo el que l’ha convertit en referent és la seva capacitat d’explicar, davant un paisatge d’extrems que provoca fer-se el desentès, «posar-se al mig de la polarització i la radicalitat a través d’un comentari diari obliga a entrar al centre de la disputa, de la bronca». Com a conseqüència, la seva incomoditat ha anat creixent fins a empatxar-lo. I no és estrany, perquè la pesant quotidianitat d’aquest país està excessivament marcada per les coses de la política i no per la política de les coses, com li agrada distingir a qui va contribuir a donar a la SER cinc milions d’oients. Va ser la seva època daurada, aconseguida a cop d’esforç, valor, intel·ligència i reflexió. La que va afinar quan el poder pretenia posar-lo contra les cordes en temps d’un Aznar que «va saber treure el pitjor que hi ha en mi», segons es va esplaiar després. I va sobreviure a aquest, com a tots els presidents fins a Pedro Sánchez. Aquest, li va enviar un agraïment públic per tota la seva trajectòria. Segurament ho va fer alleujat. A partir d’ara s’evitarà algun retret que a través de la mirada lúcida d’Iñaki sempre solen ser indigestos, perquè estan basats en l’honestedat de comprendre abans allò que s’explicarà als oients després. I, com que no és fàcil, sol ser encertat.

Estimat Iñaki, com va deixar cantat Chavela Vargas, «cuántas luces dejaste encendidas, yo no sé cómo voy a apagarlas». Que et vagi molt bé.