Nova sèrie de Netflix
Tots estimem la Fran
Aquesta setmana, l’actualitat de les plataformes digitals ha posat de moda el verb imparable i càustic d’una dona que es diu Fran Lebowitz. Netflix ha donat a conèixer la minisèrie Suposem que Nova York és una ciutat, que dirigeix i condueix un rialler Martin Scorsese, i n’hi ha prou amb un parell de capítols perquè et captivi el seu discurs. Perquè et captivi o per detestar-la, depèn, perquè des de fa molts anys la seva seguretat radical —d’esnob sense influència, com diu ella— provoca adhesions però també rebuig. “No estic al càrrec de res. No tinc cap poder, però estic plena d’opinions”, diu Lebowitz, i a fe que les expressa: amb naturalitat, amb un vocabulari florit i un ritme calculat per seduir.
Aquesta nova sèrie recupera fragments d’un documental anterior, 'Public Speaking', que Scorsese i Lebowitz van gravar fa 10 anys, però la gran diferència és que el Nova York actual —i en especial Manhattan— ha extremat els seus defectes. La política erràtica dels alcaldes, la pressió del turisme, el preu dels pisos, la bogeria dels taxistes, la brutícia del metro, la falta de comunicació dels vianants, sempre amb la vista fixa en el mòbil... Per Lebowitz tot ha empitjorat i, d’alguna manera, ha deixat de ser part de l’atractiu salvatge que podia tenir Nova York.
Hi ha un tret del caràcter de Fran Lebowitz que és especial: la persona perpètuament enfadada, però que es fa escoltar perquè té el recurs de l’humor. Les seves opinions són àcides i crítiques, però passen bé perquè les converteix en un espectacle. És l’antítesi del tertulià de ràdio que tenim per aquí: l’ésser que parla de tot i tapa la inseguretat amb una contundència falsa, irada. La Barcelona actual, la d’Ada Colau a l’ajuntament, ha donat peu a un exèrcit de crítics que no n’hi deixen passar una, però percudeixen els seus retrets amb una sonsònia repetitiva (i interessada) que sovint els converteix en una llauna. Estaria bé que Barcelona —i, de fet, tota gran ciutat— tingués una figura com la de Fran Lebowitz: un sentit comú carregat de carisma, liberal i essencialment urbà. Una mena de veu de la consciència que no és alliçonadora, sinó humana i divertida.
