És la fi del món però no la imaginàvem així. Aquesta apocalipsi al bany maria resulta irritant, t’enfiles per les parets, saltes a la mínima i corres el risc de fer-te mal. Però si comptes fins a deu i baixes a fer un volt pel Raval sorgeixen petits plaers, cosetes que eren allà. Moments que et fan feliç sense adonar-te’n, que són els que compten.
En els teixits urbans compactes, amb carrers estrets i cases enganxades, les grans superfícies comercials no entren. La vida gira entorn del mercat, les botigues, les perruqueries i els bars. No és fruit de la casualitat. És l’esforç, una manera de fer ciutat per suma i sediment, llocs de trobada i espais de la confiança i el microcrèdit –Ja m’ho pagues dilluns, reina. Del cafè a la fleca brolla la xerrada entre veïnes i botiguers. Cura la solitud dels vells i dona vàlvula als joves. Que les hormones reboten contra les pantalles i després acaba el ranxo en flames, sigui al Capitoli o a Llinars del Vallès.
Per això cal defensar el comerç i el ‘beurerç’ de proximitat: L’Ana María i la Paqui de l’Atlántida serveixen cervesa en copa gelada, amb mobles d’escola al sol, 1,65 euros, rambla del Raval, un negoci familiar i futboler. A la ronda de Sant Pau, en Henry i els seus companys de Los Cachitos rondinen si no dius hola abans d’utilitzar el servei, però no li tanquen la porta a ningú i sempre et busquen un lloc a la terrassa. En Mahmud del Raj broda el cafè amb llet. Si vas aviat trobaràs allà la gran Kamino, ja us explicaré. La María i els seus nois de la Casa de la Pradera fan de psicòlegs i ballen. En Leandro és l’amfitrió perfecte del Makinavaja. Carrer de Carretes. En José i en Felipe del Romesco et donen menjar com la teva àvia. En Jordi et fa el còctel perfecte al Pesca Salada. Carrer de la Cera. En Youssef tira una canya al 33 com pocs. Robadors. No us els perdeu: menú sense fotos, duralex i fluorescent. Porteu-hi els íntims. Cremeu aquest article després de memoritzar-los.
