Venjança

L’exclusió de l’home més poderós del món de les xarxes socials, després del seu intent erm d’anul·lar, sense proves, el resultat electoral, no deixa de ser una declaració política sense precedents en la història dels EUA. 

Decidir qui té dret a parlar, prohibint fer-ho, marca un ombrívol precedent, en la mesura que ni el sistema jurídic ni el judicial han aplicat una mesura susceptible d’evitar la insurrecció incitada pel president.

La venjança, coincidint amb el setge al Capitoli, la va iniciar Twitter, al suspendre durant 12 hores el seu compte, i cancel·lar-la més tard. Va seguir Facebook, que va tancar indefinidament els comptes per prevenir «una incitació més gran a la violència», i Youtube va optar per la congelació durant set dies.

Aquesta resposta coral va mostrar els reflexos de la indústria tecnològica, empreses privades sense responsabilitat potencial ni cap compensació,acomodades al model de negoci de l’economia de plataforma, sense regulació, consistent a atiar la controvèrsia, sense importar que els missatges siguin fal·laços o incendiaris.

Això pot equivaler a una censura privada de naturalesa política o ideològica, que va més enllà d’actuar contra material legalment processable (difamació, amenaces de violència, pornografia infantil i similars). 

Els qui han acumulat tant poder, passant de puntetes pel camp minat de la recent campanya presidencial, són els que han ajustat comptes amb un president que, valent-se d’un ús malaltís i eficaç de les xarxes socials –88 milions de seguidors a Twitter– va explotar una línia de populisme nativista per mantenir-se en el poder.

Al ser capaços de silenciar veus omnipotents de la política, van donar visibilitat a la seva pròpia prominència i van contribuir a plantejar qüestions relatives al difícil equilibri entre llibertat d’expressió i seguretat pública. 

La ‘democràcia administrada’ significa que als EUA un pot dir el que vulgui, sempre que les plataformes privades, que no estan obligades a oferir els seus serveis a una persona en particular, no discrepin del que va dir. De manera que a falta de regulació, la denegació d’accés entra dins dels seus drets. 

Però una societat políticament censurada no és una societat lliure, ni una democràcia que funcioni correctament. Això significa que si, en el futur, algun Govern decidís tancar una plataforma, no es pot esperar una sola protesta, ja que no té implicacions per a la llibertat d’expressió. Com aquest cartell que posen als bars: «reservat el dret d’admissió», quan l’amo no vol que un brètol borratxo li destrossi el xiringuito.

Les xarxes socials, convertides en la principal forma de comunicació en la nostra societat, volen tenir les mans lliures per decidir el que es publica, però no admeten cap responsabilitat pels continguts. 

Falta de regulació

Això planteja una crisi de legitimitat. Cinc oligarques, que caben en un taxi, són suficients per bloquejar qualsevol a internet, al poder decidir arbitràriament qui hi pot accedir i què se li permet dir. Això infereix una pregunta inevitable: ¿haurien actuat així els oligarques, si no sentissin la pressió del Govern entrant per parar els peus a l’oposició?

L’aversió a la regulació d’internet que ens ha portat fins aquí podria arribar a suposar el principi del final per a les ‘big tech’, que, amb molt poder i influència en la societat i la política i poca responsabilitat i transparència, s’han aprofitat del buit regulatori i s’han atrevit a prohibir l’accés a un president elegit democràticament.

Twitter va prendre la decisió correcta, però els límits de la llibertat d’expressió haurien de ser decidits democràticament, no pel CEO d’una empresa privada, qui a l’explicar la decisió presa «per fer front a una circumstància, extraordinària i insostenible, que ens va obligar a centrar totes les nostres accions en la seguretat pública», va mostrar un lleu penediment: «El bloqueig a polítics poderosos estableix un precedent que considero perillós: el poder que un individu o una corporació té sobre una part de la conversa pública mundial».

El fet que a l’usuari, convertit en editor, cada vegada li agradi menys que s’utilitzin les seves dades per fer negoci té com a efecte net l’enduriment i la polarització del debat públic.

Serà interessant comprovar la reticència dels gegants de la tecnologia a actuar com a editors, quan s’acostin demandes i veure el que passa si, com a condició per publicar, calgués sortir de l’anonimat i revelar la veritable identitat.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

A través d’algoritmes (disseny de programes, a la mesura, perquè encaixin amb les preferències de l’usuari) no sempre justos ni equitatius, que alimenten l’addicció a viure una realitat alternativa, la moderació selectiva que cultiven les tecnològiques revela la seva falta de voluntat a fer responsables del seu contingut els autors dels missatges. 

Aquest efecte narcòtic, que aviva emocions i reforça creences preexistents per fugir de la realitat, constitueix el nucli del seu model de negoci: fer captius els usuaris, sense codis ètics ni objecció de consciència, amb l’objectiu clar de guanyar diners.