La tribuna
Un revés per a Ayuso i els populismes europeus
Tot i que l’assalt del Capitoli i la derrota electoral del seu mentor els deixa orfes de la principal font de legitimació, els 74 milions de vots que va obtenir Trump constitueixen un esperó per insistir en polítiques basades en la confrontació
Al mostrar la cara més fanàtica dels seguidors de Donald Trump, l’assalt al Capitoli ha deixat descol·locats els populistes de dretes a Europa. També ha suposat un revés per a Isabel Díaz Ayuso, la versió castissa del trumpisme que competeix amb Vox en el lideratge del populisme a Espanya. La presidenta de la Comunitat de Madrid ha deixat per a Pablo Casado la crítica a l’assalt. No ha dit res, ni tan sols en el seu compte de Twitter. No ha criticat Trump ni l’ha defensat, però ha seguit impertèrrita amb la seva política, aquella que el ‘Frankfurter Allgemeine’ va resumir com exagerar, insultar, criticar. Tres verbs que van definir el mandat de Donald Trump (si hi afegim el de mentir). Amb el seu silenci, Díaz Ayuso s’ha col·locat a prop dels dos principals líders extremistes europeus en el poder, el primer ministre hongarès, Viktor Orbán, i el president polonès, Andrei Duda, que també han cultivat l’equívoc.
La calculada ambigüitat de Díaz Ayuso, inspirada pel seu cap de gabinet, Miguel Angel Rodríguez, posa de manifest la torbació existent entre els seguidors europeus de Trump. Mentre la derrota electoral del seu mentor els deixa orfes de la principal font de legitimació, els 74 milions de vots que va obtenir constitueixen un esperó per insistir en polítiques basades en la confrontació. Les imatges de l’assalt al Congrés recorden massa els foscos anys trenta com per ser defensades per qualsevol polític europeu que pretengui arribar al poder. No obstant, els recolzaments amb què continua comptant Trump recorden que la polarització de la societat té efectes duradors. Serveix per deslegitimar. A Pedro Sánchez o al nou president dels EUA, Joe Biden, que s’enfronta ara a un gran desafiament.
Trumpisme sense Trump
La majoria dels populistes europeus que tenen reptes electorals han pres distàncies de l’episodi del Capitoli –amb una naturalesa colpista que resulta cada dia més evident–, sense renunciar a la política que va permetre a Trump arribar al poder. La francesa Marine Le Pen, que compta amb opcions en les presidencials del 2022 contra un Macron debilitat per la gestió de la pandèmia, va ser la primera a advertir-ho. Va criticar la violència dels manifestants sense esmentar la responsabilitat de Trump en l’assalt. Com han fet els seus homòlegs Matteo Salvini, a Itàlia, i Geert Wilders, a Holanda. Es tracta de defensar un trumpisme sense Trump. Sense les excentricitats que revelen les imatges del Capitoli. Allunyant-se de les teories de Steve Bannon, que no han quallat a Europa, i de l’exotisme de QAnon, i conservant l’essència, és a dir, un relat que permeti pintar la societat en blanc i negre.
Notícies relacionadesEl temps dirà si la derrota de Donald Trump i el final grotesc del seu mandat constitueixen un cop definitiu per als populismes europeus. No ho crec. I menys en els temps de pandèmia i crisi econòmica en què viu mig món. Al cap i a la fi, l’accés al poder del líder republicà i la capacitat per mantenir mobilitzats els seus votants, va ser el resultat d’una crisi social i d’identitat que no és exclusiva dels obrers blancs nord-americans colpejats per la globalització. Mentre la Xina recupera quotes de creixement espectaculars, Occident continua sumit en una immensa perplexitat que crea un caldo de cultiu per a la proliferació de populismes de divers signe.
No obstant, la caiguda de Trump suposa per a tots ells un contratemps. No només per als seguidors acèrrims del president nord-americà, com Vox, l’Agrupació Nacional francesa, Alternativa per a Alemanya, la Lliga italiana, o el president del Brasil, Jair Bolsonaro. També despulla els governants de Polònia i Hongria, la veu dels quals a Brussel·les perdrà pes, després del Brexit, i col·loca la dreta tradicional europea davant un dilema que és el del Partit Popular a Espanya. Seguir per la via de la bronca permanent i la deslegitimació del govern ‘socialcomunista’ –que Díaz Ayuso ha impulsat amb desimboltura i amb un llenguatge calcat al de Trump–, o ser un interlocutor del successor d’Angela Merkel al capdavant de la CDU, el centrista Armin Laschet, i de Joe Biden. Aquesta és la disjuntiva a què s’enfronta Pablo Casado.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
