Nadia i Quincy

És molt difícil dir quin és aquest gir en una vida com la de Quincy Jones. Més encara si el relat el construeix l’interessat i el seu periple vital és ple de noms com els de Frank Sinatra, Michael Jackson, Sarah Vaughan, Ella Fitzgerald, Oprah Winfrey o Will Smith. Un home que ha produït discos com ara ‘Thriller’ o ‘Basie and beyond’; pel·lícules com ‘El color púrpura’, i ha sigut amic i company de lluita de Martin Luther King. 

El 25 de gener surt a la venda aquesta autobiografia, editada per a Espanya per Libros del Kultrum gairebé 10 anys després de veure la llum als Estats Units. Per complicar la recerca del punt d’inflexió en aquesta vida, la intimitat de Quincy és tan prolífica com la seva obra i és plena de dones. Des d’una mare, Sarah, la malaltia mental de la qual condiciona la vida del músic d’una forma cruel; passant per l’àvia paterna, que havia sigut esclava, o les seves tres exdones, al llibre hi apareixen també amants, nòvies o afers d’una nit per les quals ell mostra respecte i admiració. 

Són moltes les persones i les anècdotes, però entre totes, només n’hi ha una capaç de canviar-li el ritme a la prosa de Jones, tan hàbil amb la ploma com amb la partitura. Es diu Nadia Boulanger i la va conèixer a París, als anys 50, quan ella ja en tenia 70 i ell 25. Els separava un oceà i mil coses més. Nadia era blanca, gran, europea i ja mestra. Quincy era negre, jove, americà i tot i que experimentat ja a produir, tocar i arreglar cançons, molt conscient de ser encara un pupil. Almenys davant ella, mentora d’il·lustres com Leonard Bernstein o Igor Stravinski, i la primera dona a dirigir la Filharmònica de Nova York. «Vaig voler saber tot el que pogués ensenyar-me de composició», explica sobre algú que no acceptava gairebé ningú en les seves classes. Sí va acceptar Quincy Jones. 

A la seva casa de Fontainebleau li va donar eines de la música clàssica perquè fes jazz, pop o el que li vingués de gust: «El tipus de música és irrellevant», li va indicar ella. «Tu portes dins una cosa única i important. Dedica’t a explotar aquesta veta», li va aconsellar. «Sensació, sentiment, convicció, vincle i coneixement», li va enumerar per fer-li veure el que diferencia un músic d’un artista. «Jo adorava Nadia», confessa Jones en aquestes pàgines, una cosa en la qual redunda en les seves entrevistes, on parla d’ella abaixant una mica els ulls, també la veu, com xiuxiuejant. «El que més m’agradava era parlar amb Nadia de música», explica al seu llibre amb una pausa i un compàs que no aplica a cap altre personatge. Ni tan sols sembla allà el Quincy somrient i espurnejant, sinó l’home silenciós i una miqueta turmentat que descriuen els seus pròxims. 

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

És normal sobreactuar en públic i davant estranys i voler semblar més guapo, més llest i seductor davant un món que mesura l’èxit dels artistes per les festes a les quals acudeixen i els premis obtinguts. Però ningú es pot amagar davant un mirall perfecte. El de Jones és Boulanger, que no ocupa més de 20 pàgines d’un llibre de gairebé 500, però són suficients per comprovar que el productor no només la respecta sinó que va ser amb ella la primera vegada que es va respectar a si mateix. Això sí que és un punt d’inflexió. «Treballar amb Boulanger va validar Jones com un compositor i arranjador seriós», comenta Clarence Bernard Henry en un altre llibre, ‘Quincy Jones: His life in music’.

El trompetista Benny Carter va dir una cosa interessant sobre això: l’èxit assolit per Jones ha eclipsat el seu talent. Una cosa així passa en les seves memòries, molt sucoses, però tan plenes de peripècies i cognoms enlluernadors que a estones enfosqueixen el rellevant: el creador tan imponent que és Quincy Jones.