E pluribus unum

Al llarg dels 244 anys d’història com a nació independent, començant pel seu propi nom, els Estats Units han confirmat àmpliament allò de «qui presum, fa fum». Com ha explicat l’historiador Douglas Brinkely, «la unitat sempre ha sigut una aspiració» per a aquest projecte construït a partir de 13 entitats polítiques preexistents a la Declaració d’Independència del 1776 i la posterior Constitució del 1787.

Una tendència crònica

Tot i que és cert que quan els problemes venen de fora, la paraula més reiterada en el discurs públic dels Estats Units ha sigut sempre ‘llibertat’, quan les dificultats són internes no hi ha alternativa per a ‘unitat’. De fet, el gegant americà pot estudiar-se com el resultat d’un acord entre faccions profundament enfrontades per qüestions tan decisives com l’esclavitud, la influència regional nord-sud i l’equilibri de poders entre els estats de la Unió i el Govern federal.

Des de Thomas Jefferson a Barack Obama, la retòrica presidencial sempre ha fet un esforç per superar aquesta crònica tendència a la polarització reflectida en les dues Amèriques que a meitat del segle XIX van arribar a enfrontar-se en una guerra civil amb gairebé un milió de víctimes mortals. Tot i que un bon discurs no significa una solució per a aquesta profunda ansietat dels Estats Units i la seva tirada al desacord com a part de la seva identitat nacional.

Baixos instints

A més de lidiar amb aquestes forces divisives d’ímpetu històric, el president Biden s’enfronta a unes esquerdes polítiques, socials i culturals tan immenses com perilloses, que el nacional-populisme s’ha encarregat d’expandir a través de la proliferació de mentides, desinformació i teories conspiradores. Tot un persistent esforç durant quatre anys per fomentar els instints més baixos de grups relegats a la marginalitat, però que han pres un protagonisme capaç de perpetrar el conat d’insurrecció registrat el 6 de gener a la seu del Congrés dels Estats Units.

El resultat és que ja es comença a parlar sobre l’existència no només de «dues Amèriques», sinó de «tres Amèriques»: l’Amèrica demòcrata, l’Amèrica republicana i l’Amèrica de Trump. Tota aquesta atomització, agreujada per la pandèmia, reflecteix la cada vegada més absència de denominadors comuns en un país que fins ara presumia de la capacitat per tancar files en moments de crisis existencials. Cadascuna d’aquestes tres Amèriques abstretes no tenen denominadors comuns. Consumeixen xarxes socials pròpies, confirmen els seus prejudicis en diferents mitjans de comunicació i creuen en maneres incompatibles de fer política. En la seva compartida crisi epistemològica, ja no es posen d’acord ni en la definició de fets o de veritat. Totes les enquestes indiquen de manera tenaç que els nord-americans només coincideixen que estan dividits.

Una tasca descomunal

L’11 de setembre del 2001 al capvespre, just hores després de la més sagnant ofensiva terrorista patida pels Estats Units, desenes de membres de la Cambra de Representants i del Senat –demòcrates i republicans– es van concentrar a l’entrada principal del Capitoli per escenificar la seva disposició a superar diferències partidistes en benefici de l’interès nacional. De manera improvisada, van cantar junts ‘God bless America’. Des de l’assalt al mateix edifici incitat pel president Trump, no hi ha hagut a Washington cap moment similar.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

No hi ha dubte que, a partir de les 12 del migdia d’aquest dimecres, Joe Biden s’enfronta a una tasca descomunal. Haurà d’apel·lar a la unitat nacional i de començar a oferir resultats immediats. Hi ha molt pocs antecedents de desembarcaments a la Casa Blanca sota circumstàncies tan traumàtiques. Amb tant en joc, en la carrera contrarellotge dels 100 primers dies del seu mandat, no hi ha temps per perdre. Des de la confirmació del seu gabinet fins a la seva promesa de canviar el rumb catastròfic de l’economia i de la pandèmia amb un pressupost d’emergència de dos bilions de dòlars, tot s’ha de materialitzar al més aviat possible.

El que en cap cas s’hauria de materialitzar és la idea de girar full, com Gerald Ford va fer amb Richard Nixon, davant el greu mal causat pel trumpisme a la democràcia americana. El Senat ha de trobar temps per enjudiciar el segon ‘impeachment’ contra el president Trump. No es tracta d’una distracció, sinó de la necessària rendició de comptes per recordar que la política importa i que la democràcia no és un pacte de suïcidi col·lectiu. En mans d’un mínim requerit de 17 senadors republicans, que se sumarien als 50 demòcrates per condemnar i poder inhabilitar Trump, queda ressuscitar el vell lema nacional americà d’‘E pluribus unum’ (‘De molts, un’).