Primers passos de Biden

L’inici del mandat de Joe Biden es produeix en l’atmosfera enrarida deixada per l’assalt al Capitoli de Washington i amb la necessitat apressant de corregir algunes de les polítiques aplicades per Donald Trump, començant per la sistematització de les mesures preventives encaminades a contenir el contagi de la Covid-19 i la seva imparable mortaldat. En una de les seves últimes intervencions, el nou president ha fixat, a més, dues altres prioritats, l’emergència climàtica i la reactivació de l’economia, amb programes específics perquè l’economia real –l’ocupació i el consum– estirin el carro.

No hi ha res més urgent que contenir l’expansió de la malaltia –uns 400.000 morts– i aconseguir una mínima disciplina preventiva. Mentre l’ús de la mascareta, reduir l’activitat social i mantenir-se a casa el màxim temps possible s’interpretin com a fruit d’una determinada orientació política, és improbable que es doblegui la corba de contagi. Però la displicència davant el que aconsellen els especialistes és una de les més ominoses herències deixades per Trump, perquè sense una àmplia complicitat en la protecció sanitària és fàcil suposar que el programa de reactivació econòmica que Janet Yellen ha presentat tindrà un efecte menor del previst per la seva impulsora.

L’adhesió a l’Acord de París del 2015, del qual Trump es va donar de baixa, és un gest que urgeix perquè els Estats Units siguin, com ho va ser en el moment d’aprovar-se, un actor segur per corregir els efectes presents i futurs del canvi climàtic. Des del moment en què la Casa Blanca va optar per atendre els negacionistes, ha sigut la Xina, una potència amb una estructura energètica altament contaminant, la veu que més s’ha deixat sentir més enllà de l’europea per preservar el medi ambient. Això a Trump li va importar entre poc i gens, però resulta sorprenent que sigui un règim sense control democràtic el que hagi omplert el buit deixat pels Estats Units en lideratges globals.

Com a part del procés de regeneració política i de rectificació és molt urgent una revisió de les relacions dels Estats Units amb els aliats europeus, així com en el camp econòmic (Unió Europea) i en el de la defensa (OTAN). Trump mai va acceptar l’especificitat de l’economia global i del vincle atlàntic, va preferir mantenir una relació privilegiada amb Boris Johnson i posar tota mena de peròs a la UE en el supòsit que, a la llarga, això operaria com un factor divisiu. El cert és que, vençut el seu mandat, el càstig imposat a algunes exportacions europees, la seva complicitat implícita amb Rússia i la seva estratègia antieuropea no ha fet més que malmetre la fluïdesa dels intercanvis econòmics i posar en dubte la cohesió de l’OTAN.

A la pràctica, el proteccionisme de Trump ha impedit el dinamisme que es pot atribuir a la relació entre el bloc més ampli de consumidors –uns 450 milions d’europeus– i els Estats Units, primer escenari de l’economia global. Una estratègia que no ha beneficiat ningú més que la Xina, fàbrica del món, que malgrat la pandèmia ha crescut el 2020 mentre els fluxos econòmics a Occident han oscil·lat entre l’estancament i la recessió. A Biden li urgeix tornar al camí de la concordança amb els països europeus.