Esquerra encallada

ERC torna a baixar en els sondejos. Sembla que a l’hora de la veritat part dels seus heterogenis electors potencials torna a fer un pas enrere, com altres vegades. Han estat molt temps responent a les enquestes que pensaven apostar per l’independentisme realista i a mig o llarg termini que actualment prediquen els seus líders, però aquests són poc convincents i no saben explicar com es desmarcaran del puigdemontisme radical i provocador. Resulten tovets. Aragonès, per exemple, és la primera autoritat de Catalunya però ningú creu que ni tan sols mani sobre els consellers. Després d’un Quim Torra menyspreat perquè no va governar, Aragonès va rebutjar ser –-ni tan sols provisionalment-– un president-guia per a aquest temps d’apocalipsi sanitària i en ple dilema polític ple de cartells indicadors que apunten cap a direccions contradictòries. A vegades parla com volen sentir-lo les bases d’ERC més radicalitzades però d’altres actua semblant voler-se guanyar el respecte de fins i tot els qui no són indepes. Amb aquesta ambigüitat ni sedueix els electors que continuen somiant ara i aquí en Ítaca ni convenç els constitucionalistes resignats a una majoria independentista que governi durant una etapa amb eficàcia, de veritat i per a tothom.

ERC genera altres problemes de percepció al mercat del vot antiespanyol. Junqueras, que al seu dia va atiar la radicalitat i les urgències de l’eixelebrat Puigdemont, des de la presó ha irradiat després el missatge que va ser una triple fal·làcia confiar que tant els catalans discrepants com els altres espanyols es deixarien fer sense més ni més, i que Europa podria simpatitzar amb les deslleialtats a la Constitució i l’Estatut. Però no parla clar, predica però no concreta quin és el camí per avançar sense trencar vaixelles. Això multiplica la sospita que busca que ERC sigui fins a l’hora de la veritat una Convergència sense corrupcions. Però l’abstracte emociona poc les bases d’ERC. Els indepes estan cansats de la fórmula autonòmica i Puigdemont almenys els promet aventures. Si ERC no s’atreveix a explicar sense titubejos que Catalunya necessita líders realistes que de moment millorin el país els seus votants potencials flaquegen cada vegada que arriben unes eleccions.