Amb accent

¿És vostè grega? Aquesta és una pregunta que m’han fet moltes vegades a Alemanya. És així com vaig descobrir que l’accent dels grecs i els hispanoparlants en alemany s’assembla molt. També que, malgrat que parlo molt bé l’idioma, tinc accent, en què les eles palatals catalanes despisten una mica, però que, sigui com sigui, em marca com a parlant no nativa.

A les pel·lícules d’espies solen aparèixer agents de qui s’afirma que parlen diverses llengües estrangeres «sense accent» i els veiem fent-se passar per francesos o polonesos sense que els interlocutors notin res sospitós. Una cosa tan fantasiosa com que no els surtin blaus després d’una dura baralla a cops de puny. Autèntics fenòmens, perquè a la resta ens surten moradures amb una sola topada amb el cantell d’una taula i, després d’anys aprenent l’idioma, conservem l’accent.

Aprendre a la perfecció una llengua com a adult és gairebé impossible. Segons la recerca de la neurolingüística, a partir de la pubertat determinades zones del cervell que són responsables de l’aprenentatge de la llengua ja no processen la informació nova que suposa aprendre una altra llengua amb la mateixa facilitat que en la infància. En realitat, de l’adquisició de noves llengües s’encarreguen zones del cervell diferents de les de la materna. Els investigadors han descobert que les paraules i el seu significat es processen a la zona frontal del cervell, mentre que els mecanismes que caracteritzen la pronunciació s’ubiquen a les zones posteriors. Són mecanismes molt complexos, automatitzats, únics, personals, per això costa tant adoptar un accent nou. Però això no vol dir que no s’hagi d’intentar. Com més l’aproximis a l’accent estàndard més fàcil és que se t’entengui. D’això es tracta, de poder comunicar-se amb plenitud. De manera que escoltes, analitzes, aprens, imites.

Aprens les paraules i les seves connotacions culturals, aprens quan s’utilitzen, aprens a fer cada vegada més coses amb elles. Són paraules que porten el teu segell personal en forma d’accent. Però les paraules no són innocents, amb elles també vas assimilant una nova cultura. I tota cultura arrossega una enorme càrrega de prejudicis i estereotips que es colen com polissons i et van infiltrant sense que te n’adonis.

Com els prejudicis sobre els diferents accents alemanys, que, per descomptat, estan tenyits de valoracions, mai positives, sobre els seus parlants. A Alemanya la varietat de dialectes de nord a sud i d’est a oest és tal que fins i tot els mateixos alemanys posen subtítols a les pel·lícules quan algun actor té una parla molt marcada.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

A mesura que la meva oïda per a l’idioma s’afinava, distingia cada vegada millor les diferències dialectals i adquiria, sense adonar-me’n, els prejudicis lingüístics que se’ls associava. I vaig començar a trobar pesat i lent l’accent bavarès, de la mateixa manera que em feia riure el brut accent saxó, el vienès em sonava estirat i arrogant, el berlinès dur i proletari, els suïssos sembla que sempre estiguin preguntant, l’accent de Colònia és carnavaler. ¡Un moment! ¿Carnavaler? En algun moment em vaig adonar que jo, sent estrangera, havia adquirit els prejudicis culturals alemanys. I que això és perillós, perquè són judicis de valor que recauen sobre les persones que els parlen.

Va ser el moment en què vaig decidir que em plantava, que bastant tinc amb els prejudicis que porto «de casa». Prejudicis tan arrelats que evitar caure-hi és un acte conscient d’esforç i voluntat, pressuposa un treball de raciocini constant, que es recolza en l’educació i en la cultura, que semblen pilars sòlids, però no ho són tant. Tan bon punt et despistes, s’escapa un «és que els XXX són sempre així» o un «això és típic dels de YYY», encara que ni tan sols t’ho creguis. I és que els prejudicis mai arriben a ser exterminats per complet, sempre et deixen restes. Però bastant costa mirar d’alliberar-se dels que t’ha endossat la teva pròpia cultura d’origen per carregar amb un paquet de prejudicis nous. Així que, com vaig dir, aquí, on sí que puc decidir, em planto. I li demano a aquest accent que sempre conservaré que m’ho recordi i em protegeixi.