Al carrer, com a casa

Dissabte, 16 de gener. El confinament municipal s’està fent molt llarg. Es percep la pressió a Barcelona, ens notem massa els uns als altres. Ens falta espai. Necessitem respirar i buscar el verd més proper. Són les set de la tarda i surto a caminar pel Park Güell, per sort, acompanyada. Dins del parc no hi ha llum . Acabem ràpid la passejada i amb l’ajuda de la llanterna del mòbil. No és l’únic lloc poc il·luminat. També passa als carrers. Amb part de les botigues tancades, la ciutat està més fosca i més trista.

Sense bateria

Divendres,15 de gener. He sortit massa d’hora de casa, he de fer temps. Podria entrar en alguna d’aquestes botigues que no et pregunten què vols però moltes estan tancades i en altres hi ha cua per complir la limitació d’aforament. Els bancs del carrer estan ocupats. No sé on esperar, camino però noto que faig nosa. Els carrers semblen estar fets, sobretot a aquesta hora del matí, per anar a algun lloc, no per passejar-hi. Si no tens direcció fixa, molestes.

Dimarts, 12 de gener. Em disposo a buscar amb el GPS del mòbil la direcció del lloc on em dirigeixo i, de sobte, el telèfon (que ja fa dies que reclama una renovació) s’apaga. Em deixa tirada, sense bateria, enmig del carrer, amb una única possibilitat: el sistema de tota la vida, preguntar per l’adreça desconeguda. Com vaig enyorar un bar on poder endollar el mòbil, tornar-lo a la vida i mirar tranquil·lament el mapa a la pantalla!

Lavabos públics

Dimarts, 5 de gener, vigília de reis. Eixample de Barcelona. Dia de compres d’última hora. De cop i volta, necessito fer una parada per anar al lavabo, però son quarts de sis de la tarda i els bars, restaurants i hotels propers estan tancats. No vaig ser l’única que vaig tenir aquesta urgència. Li va passar també, just aquella mateixa tarda, a l’arquitecte David Bravo, expert en analitzar i reflexionar sobre l’espai públic de Barcelona. Ho va explicar al seu twitter i va aprofitar per reclamar més lavabos a la ciutat. Ell no va poder més, va orinar al costat d’un contenidor. El van acabar multant. Jo ho tenia més malament per solucionar-ho al carrer, així que taxi ràpid i cap a casa. Com vaig trobar a faltar un lavabo públic que no fes ni por, ni fàstic!

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Els lavabos, els endolls i la il·luminació dels carrers són alguns exemples de com el sector privat, tot i no tenir-hi cap obligació, està cobrint unes necessitats quotidianes que hauria d’oferir l’espai públic. Amb els bars, restaurants, hotels, botigues, gimnasos y part dels establiments tancats per les restriccions, ens hem trobat una ciutat que ens gira l’esquena. Que no és prou acollidora, ni tant sols pels que tenim les necessitats cobertes, som joves i no tenim cap problema de salut.

Ciutats més confortables

La pandèmia no només ens ha fet descobrir que calen noves maneres de moure’ns, cases i feines amb ventilació i amb bona connexió a internet, sinó que també posa sobre la taula noves deficiències. Barcelona necessita més lavabos públics de qualitat, no pot ser que s’hagi de pidolar a bars i restaurants quan un té una urgència. S’ha de millorar la il·luminació, independentment de si els aparadors de les botigues estan encesos. La llum ens fan sentir més segurs. Calen endolls al carrer o a les estacions de metro i bus. Pels que ens quedem sense bateria al mòbil però també per aquella gent que no té casa o que viu lluny d’aquí. Es necessiten llocs més amables per seure, per esperar, per menjar al carrer, per protegir-se de la pluja, sense haver de consumir res a canvi, no tothom ho pot fer. Tot això també s’haurà de repensar en un futur, ja no només per properes pandèmies -espero no viure’n cap més- sinó per tenir ciutats més confortables. Ciutats que, com diu l’arquitecte David Bravo, et facin sentir com a casa.