Canvi climàtic
París, cinc anys després
Malgrat els obstacles, l’acord és viu i avança en el compliment dels seus objectius
zentauroepp40802875 cambio climatico171103201656 /
El 12 de desembre, els països adherits a l’Acord de París es reunien (aquesta vegada, virtualment) per passar revista al que s’havia aconseguit en el primer lustre d’existència del pacte i valorar nous compromisos per reduir encara més les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle que estan escalfant el planeta.
Certament, l’acord ha servit perquè la lluita contra el canvi climàtic sigui una prioritat en la majoria de països del món, i s’avança així cap a l’objectiu d’evitar que les temperatures mitjanes globals augmentin en més de 2ºC respecte als nivells preindustrials. No obstant, el balanç de l’esforç realitzat també presenta ombres: molts països no han honrat els compromisos adquirits i, fins i tot si aquests es complissin, les evidències científiques apunten que les temperatures globals augmentarien entorn dels 2,6ºC el 2100, cosa que accentua la necessitat d’emprendre accions molt més dràstiques de les acordades el 2015.
L’Acord de París combina un elevat grau d’ambició amb la pràctica absència de mecanismes que obliguin a l’estricte compliment dels compromisos nacionals. Avui dia, aquest acord uneix 189 països en l’objectiu comú d’implantar mesures perquè a finals del present segle l’augment de temperatura mitjana global quedi «molt per sota» dels 2ºC. A ningú se li escapa que per a això seria necessari, a escala global, desenganxar-se de l’addicció als combustibles fòssils, posar fre a la desforestació, revisar el model de producció d’aliments i trobar maneres de retirar de l’atmosfera els gasos amb efecte d’hivernacle que hi ha acumulats. No obstant, per arribar als seus objectius, l’Acord de París permet que cada país elabori els seus propis plans i metes, sense que el seu incompliment gairebé tingui conseqüències.
La idea era crear una estructura dinàmica que pogués evolucionar en resposta a canvis en les economies nacionals, la tecnologia i la voluntat política. Aquesta flexibilitat ha permès recentment a diversos països anunciar la seva intenció de reduir a zero les seves emissions netes el 2050, i reforçar així els seus compromisos inicials. Aquest és el cas de la UE, el Canadà, Corea del Sud, el Japó, Sud-àfrica i el Regne Unit. Així mateix, el president dels EUA, Joe Biden, també ha explicitat el seu suport a aquest objectiu i ha assegurat que la lluita contra el canvi climàtic serà un eix central de la seva Administració. D’altra banda, la Xina, la primera font d’emissions del món, ha anunciat que reduirà la seva contaminació climàtica més ràpid del que inicialment havia promès i s’ha fixat l’objectiu d’arribar a la neutralitat d’emissions el 2060. L’Acord de París és viu i avança en el compliment dels seus objectius.
No obstant, en el transcurs de l’últim lustre, els moviments prometedors s’han vist contrarestats per esdeveniments menys encoratjadors. Per exemple, el ja expresident Donald Trump va retirar els EUA de l’Acord de París (Biden planeja tornar a unir-s’hi com més ràpid millor). Alhora, Rússia i el Brasil, dos països que també són clau en la lluita contra el canvi climàtic, s’han burlat de l’acord i concretament en el segon d’aquests països, sota el Govern del president Jair Bolsonaro, la desforestació s’ha disparat a l’Amazònia i s’han alliberat grans quantitats de diòxid de carboni que havia sigut emmagatzemat a la massa forestal i al terra. Aquests esdeveniments, sumats a l’incompliment per part de molts altres països dels seus compromisos nacionals, han fet que les emissions globals de gasos amb efecte d’hivernacle continuïn augmentant i van arribar a un màxim històric el 2019. I, tot i que el 2020 la pandèmia hagi causat una caiguda de les emissions del voltant del 7% en relació amb el 2019, es tem que estiguem davant un fenomen temporal i que les emissions tornin a augmentar tan aviat com les economies es reactivin.
Mentrestant, les agulles continuen avançant inexorablement al rellotge: segons assenyalen les dades aportades per un projecte científic de seguiment de les emissions, al ritme actual, el món tan sols disposa de set anys per no sobrepassar el nivell d’emissions que permetria assegurar el 2100 un augment de la temperatura global per sota d’1,5ºC.
